Guillem Frontera, Una dolça tardor

-Com presentaríeu Una dolça tardor als lectors novells?
-Per mi va ser el camí per explorar una nova situació, definida essencialment per la pèrdua i/o el desprestigi del compromís, de la mateixa noció de compromís. La democràcia, que va dur tantes coses positives, en poc temps va diluir en el no-res alguns valors que havien estat essencials, durant la dictadura, per uns grups molt heterogenis. Aquesta obra es va servir d'una trama -no gens original, d'altra banda-, que mena els personatges a un conflicte davant del qual no podran eludir treure's les màscares. Descobriran que les concessions els han tornat cínics o, en cas contrari, els han menat a la derrota.

-Aquesta és una novel·la que nasqué d'un guió per a televisió. Com anà la història?
-Vaig tenir la sort que el guió fos posat en mans de Roger Justafré, qui va confiar en uns actors de primera qualitat com Joan Miralles, Joan Sales, Josep Torrens, Arnau Vilardebò i Núria Duran. Revisant-lo -cosa que no he fet cap altra vegada- vaig provar de convertir les acotacions en el propi relat, de manera que quedàs un text narratiu molt lacònic. El vaig enviar a un editor amic meu amb la idea que em donàs una primera orientació: valia la pena treballar-hi? Un malentès convertí aquell material «de prova» en un llibre imprès. L'atzar hi va dir la seva; de fet, diria que l'atzar, en forma de malentès, és el coautor del llibre.

-És un recurs premeditat la reflexió a l'entorn del pas del temps a la vostra carrera literària?

-No ho sé.
-Com s'ha anat desenvolupant aquell realisme social dels anys 70 en la vostra carrera?
-És un tema sobre el qual es poden dir moltes bestieses, però, si me'n dispensa, l'ajornaria per a quan no faci tanta calor.

-Es pot fer un retorn vàlid a les vostres primeres novel·les sobre la problemàtica social del turisme?
-Miri, en literatura només hi ha una cosa necessària, que és la pròpia literatura. A partir d'aquí, no estic en condicions de dir com i per on s'ha d'anar. Naturalment qualsevol paper escrit que ens acosti al coneixement de la realitat serà benvingut. Val a dir que el pamflet o el libel, tinguin forma de novel·la, de sonet o de peça periodística, ens allunya del coneixement de la realitat.

-Heu treballat de periodista, dins el món de l'art... M'agradaria saber el perquè d'una relació tan intermitent amb el món editorial.
-A mi també m'agradaria saber-ho, però intuesc que el meu natural, molt propens a la dispersió (tan plaent, ben cert), hi ha jugat un paper hegemònic.

-Sou un mestre del maneig del llenguatge. Com s'aprèn a destriar les paraules justes de les que no ho són?
-Gràcies, senyor, però de mestres, actualment i en català, només n'hi ha un parell. Jo no en som un, i bé que ho lament.

-Demostrau una predilecció per la literatura francesa. Quins són els autors que més vos interessen?
-La gent de la meva edat tinguérem molt bons guies i amfitrions en el món de la cultura francesa. Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart i d'altres es nodrien de la cultura francesa en un grau major o menor, segons cada cas, i tots ells eren molt bons empeltadors. D'altra banda, França era el mirall de les llibertats, i els seus intel·lectuals sovint esdevenien el nostre suport moral. Autors? De Villon a Valéry, la llista d'escriptors francesos l'obra dels quals he sovintejat és enorme. Però si el concepte 'predilecció' té alguna ressonància excloent, em permeti que el rebutgi de pla.

-Començàreu amb poesia, després novel·la i la darrera aportació és l'assaig: Bombolles de sabó. Trobau que hi ha un gènere per a cada edat?
-No ho sé. Però jo, si fos vostè, no diria que Bombolles de sabó sigui assaig. En qualsevol cas, que quedi clar que ho diu vostè, no jo. I per ventura té una mica de raó.

-Literàriament, què vos proporciona l'exercici dels articles diaris?
-No estàs en la mateixa disposició en proposar-te escriure un article que en intentar aixecar una novel·la. Però, des del moment que gaudesc del privilegi de ser allò que en diríem un columnista a lloure, vull dir que els temes me'ls impòs jo. Hi ha unes qüestions de plantejament, d'actitud, de tempo, que jo no situaria massa lluny del que entenem per literatura. En el cas d'altres columnistes, no tinc cap dubte que els seus escrits per a diaris tenen un gran valor literari.

-Un periodista, és un escriptor a escarada?
-N'hi ha tants, de tipus de periodistes, que no tinc una resposta que els inclogui tots. Són escriptores a escarada aquestes pobres al·lotes que encalcen, micròfon en mà, un amic del cunyat de qui fou criada d'una tonadillera? En el periodisme hi ha de tot; de bo, no massa. La informació és un dret, però preval la seva condició de mercaderia. Kapuscinski diu que els cínics no serveixen per a aquest ofici. La veritat és que als cínics els és més fàcil obrir-se camí. No basta, però ajuda.