Bingo

A la casa de pagès amb piscina propera als volcans de la Garrotxa on descansa l'Anna Maria hi ha dos nens que fan cridòria. A la fi ha vengut en Martí, l'home que cada estiu se treu un sobresou ensenyant a muntar infants que duen la paraula asfalt gravada a la cara i que s'entusiasmen tot d'una que veuen un animal. L'Anna Maria li agraeix que es prengui aquelles molèsties. Si ell s'emporta els infants, la piscina queda més buida, a punt perquè ella pugui fer els vint llargs diaris que l'ajuden a mantenir-se en forma i a fer que els seus quaranta-tres anys encara en semblin trenta vuit.

Se submergeix a l'aigua i neda, braceja amb força, sobretot al principi, per superar la sensació ben desagradable de l'aigua massa freda, amb prou feines acaronada pel sol. Després dels vint llargs s'atura, surt de la piscina i s'estira a la gandula que hi ha a la vora de la gespa, mig al sol i mig a l'ombra, i ja no s'hi llençarà fins a la posta de sol.

En Bingo fa estona que està desorientat. Però travessa els carrers només quan veu que ho fa la gent, i així evita ser atropellat, fins que troba un forn de pa, després de caminar més de tres quarts d'hora, i hi entra, veu que no hi ha ningú, s'ajeu sobre les rajoles del terra i es posa a descansar, respirant lentament, acompassada, fent que el seu cos retorni a la cadència habitual pel que fa a les funcions vitals bàsiques. Respirar, bombejar sang, aconseguir que l'índex d'adrenalina no se dispari fins a nivells insospitables, controlar la pujada de l'àcid làctic, així, molt bé, amb calma, evitant-ne una sobredosi de conseqüències traumàtiques.

La Judit, la fornera, no s'adona de la seva presència fins gairebé mitja hora més tard. Quan en Bingo ha entrat, ella estava just a punt d'enfornar les magdalenes de xocolata -una de les especialitats de la casa- i ell s'ha amagat ben al davall d'una de les tres taules que tenen per servir els esmorzars a uns clients que aquest mes d'agost han anat a la baixa i que confia recuperar així que el ritme de la ciutat torni a la seva normalitat.

No se n'adona fins que no entra la senyora Remei, una velleta adorable que tots els dies, a les onze i mitja del matí, arriba fins al forn a comprar dues vienes pels seus néts, que van totes les tardes a berenar a casa seva i que adoren aquell pa amb la corresponent pastilla de xocolata.

-Hola Judit, que has contractat un ajudant, avui?
-Un ajudant?
-Sí dona, la mascota que tens sota la taula.
Llavors, quan ella veu en Bingo, amb cara de ben espantat, comença a saber que té un problema.

L'Anna Maria fa tres anys que descansa a la mateixa casa de pagès, una setmana en el mes d'agost, a ser possible a la segona quinzena. És un lloc ideal, sense cobertura per als mòbils i sense cap connexió a internet que la distregui del que ella considera primordial, recuperar forces. Per això se dedica a la piscina, a esplaiar la vista més enllà dels paisatges urbans de la gran Barcelona, i a llegir els llibres que va deixant pendents, els llibres que li agraden. Se'n va al bosc, cerca un redol ombrívol on la natura hi sigui present amb cants d'ocells, i allà se deixa seduir pel perfum dels llibres nous, de la tinta fresca, de les sobrecobertes agradables al tacte. L'Anna Maria és editora i li agrada, cinc setmanes a l'any, fer petites vacances on les fulles que toca són les del paper bo i en cap cas la dels nombrosos originals que arriben fins al seu despatx de la Diagonal. És d'aquestes noves dones modernes d'avui en dia, divorciada, sense fills ni ganes de tenir-ne, d'una mitjana edat maquillada pel culte al cos, petita empresària del sector cultural i perfectament adaptada a les vacances que ara s'estilen: una setmaneta d'esquí després de Reis, a Cadaquès el maig, la casa de pagès a l'agost i una setmana a capitals europees a l'octubre, després de la tradicional trobada a la fira de Frankfurt. Vacances, totes, agafades en els moments en què la seva dedicació a l'empresa li ho permet.

Arriba un moment que na Joana ja no pot pus, es desfà irremeiablement i ara sí que ja se posa a plorar, desconsoladament, asseguda a un banc del carrer, de no sap quin carrer, perquè ella està tan perduda com el ca. I pensa que és el segon dia de les seves vacances a Barcelona, després de cinc anys de no trepitjar la ciutat on va estudiar periodisme. Ho han arreglat amb la seva tia perquè ella li deixi la casa i na Joana, a canvi, es faci càrrec del pobre Bingo, i no du ni dos dies a la ciutat i ja ha perdut el ca i maleeix les vacances i el fet d'haver vengut a Barcelona, fins que s'acosta un mosso d'esquadra i li demana si se troba bé i ella veu el cel obert, li conta el seu problema, i l'agent somriu, i li diu que torni a casa, que segurament el ca du el xip incorporat i quan el trobin podran saber de qui és i posar-se en contacte amb ella. El policia és molt amable, i l'acompanya fins a dues cantonades més avall, on hi ha la casa de la seva tia.

Ella puja amb l'ascensor i quan entra al pis se precipita sobre el telèfon per veure si hi ha encesa la bombeta que anuncia que hi ha nous missatges al contestador i la possibilitat que algú hagi trobat en Bingo i l'hagi identificat. Desgraciadament no hi ha hagut sort i la màquina enregistradora és un erm on no hi floreix cap mínima esperança de recuperar l'animal. Afectada per una crisi nerviosa i per evitar estar cuinant i no pendent del telèfon, na Joana telefona al restaurant xinès que hi ha just a sota de casa i demana un menú per a dues persones ben disposada a engolir-lo tot sencer ella sola, a accentuar la seva sensació de crisi d'angoixa.

La Judit ha telefonat el seu promès, en Joan, i li explica la situació.

-Escolta, és que tenc un ca aquí, al forn, des de fa més d'una hora i mitja i no hi ha manera que marxi.

-Bé, dona, tranquil·la, d'aquí a mitja hora acabaré el servei i el duré a en Roger, que és veterinari, meam si me'n sap dir alguna cosa.

Na Judit està més tranquil·la. Fins ara no se li havia acudit que en Roger, el seu veí de davant per davant, és manescal. Deu ser cosa dels mossos d'esquadra, aquesta capacitat per reaccionar amb tanta celeritat. Quan arriba, veu que ja ha passat per casa i s'ha canviat la roba. Pensa que està molt i molt guapo i el veu la mar de tendre quan agafa l'animal i el fica al cotxe, al seient del copilot i marxa de cap a la consulta del Roger, al carrer Torrent de les Flors.

La Joana va engolint, a poc a poc, el xop-suey de pollastre i l'arròs tres delícies, es beu la mitja botella de vi d'ínfima qualitat que entra amb el menú i després combina les tallarines amb la vedella en salsa d'ostres. Mentre fa tot això, el telèfon no sona i el Joan travessa la ciutat amb en Bingo ben quiet a sobre del seient del copilot. És un ca intel·ligent, gira la cara de cap a l'aire condicionat i mou la seva coa negra de ca salsitxa amb una felicitat evident proporcionada pel benestar de l'aire condicionat.

Quan arriba a torrent de les Flors, el mosso d'esquadra maleeix el trànsit de Barcelona i la impossibilitat per aparcar, però gira dues cantonades i troba un lloc fantàstic, tant, que salta d'alegria i el Bingo se'l mira amb una cara de sorpresa i mig divertit.

-Sí, benvolgut animalet, aviat seràs amb els teus amos.

El ca lladra, com si hagués entès a la perfecció el missatge del policia que davalla del cotxe, l'agafa en braços i té temps de maleir aquell home del temps que havia anunciat que davallarien les temperatures i que, òbviament, s'havia tornat a equivocar. En Roger rep el seu veí amb alegria. Des que fa uns anys se va traslladar a la casa on viu ara no ha fet gaires amics, i els seus veïns es poden incloure dins aquesta categoria. Els dissabtes solen mirar els partits plegats, sopant una setmana a una casa i la següent a l'altra. Ell també és un dels màxims beneficiaris de les sobres del forn, quan se produeixen, i especialment d'aquelles magdalenes de xocolata que el tornen boig.

-Què hi ha Joan, aquesta és la criatura?
-I tant, què te pareix?
-Que està la mar de sa i que només està una mica espantat i té set. Espera i veuràs.

El veterinari porta un bol ple d'aigua i en Bingo no s'ho pensa ni un minut per buidar-ne més de mig amb unes bones remenades de coa.

-I ara, amiguet, meam si podem saber qui són els teus amos. El metge li examina el xip i en un moment, a l'ordinador, apareixen les dades de la propietària, Anna Maria Saler, amb adreça al carrer Aribau.

-Hòstia, no pot ser.
-Què és el que no pot ser, Roger?
-Que aquest és el ca de la meva ex-dona.
-La teva ex-dona?
-Sí, el nom i l'adreça coincideixen, són els mateixos.

-I fa molt que no us veis?
-Més de cinc anys, des que em vaig canviar de casa.

-I ara què farem, li haurem de tornar l'animal no?

-I tant, Roger. Mira, he de plegar, perquè no m'acompanyes a tornar-li el ca? És que me fa cosa anar-hi sol.

-Que encara t'agrada?
-I tant, no he conegut cap altra dona com ella.
-I per què ho deixàreu?
-Coses que passen, però saps que és el que més em molestava més, el que va fer vessar del tot el tassó?

-No en tenc ni idea.
-Doncs quan ho sàpigues no podràs deixar de riure.

-Digues.
-Que ella sempre havia volgut tenir un ca i jo no.