Una carta de Margaret Mitchell (1920)

La famosa escriptora nord-americana Margaret Mitchell (Atlanta, 1900-íd.-1949), autora de la famosa novel·la portada al cinema Allò que el vent s'endugué (1936) escrivia una carta al seu estimat de sempre, Henry Love Angel. Aquell mes d'agost, Peg, que era el seu diminitiu, viatjava en tren amb destí a Kanuga Lake, Carolina del Nord. No pogué estar en el seu vagó sense escriure al seu confident de tota una vida, l'amic incondicional... «En ruta a Hendersonville. Bé, Angel, a la fi me'n vaig: dues maletes ben feixugues, pals de golf d'encàrrec que no són meus, un impermeable, un munt de revistes i el meu petit ego que manca d'importància... Em sap greu el mal humor d'aquest capvespre, però ja saps que als amics els toca patir quan altres amics actuen amb naturalitat... perquè només és possible comportar-se amb naturalitat quan un es troba entre amics. Els meus nervis estaven a punt d'esclatar, i només això ja em molestava, perquè tinc avorrides aquestes dones que sempre tenen nervis. I tu? Endemés, aquest pretendent insuportable no deixà de repetir-me que jo era una vampiressa estreta i que no em donava compte del que m'estava perdent. El vaig odiar, però considerant el meu estat d'ànim dels darrers temps, has d'admetre que vaig mantenir una certa presència d'ànim... Les onze trenta de la nit. No puc dormir, crec que tornaré boja, aquí ajaguda, dins la fosca, escoltant el xisclar de les rodes. Fa només una estona ens hem aturat molt temps a una estació, no sé on. Quan he mirat per la finestrella, he vist quelcom sobre l'andana que m'ha fet incorporar. Era un taüt que venia de l'altra vora de l'Atlàntic i estava embolicat en una bandera nord-americana. L'estació estava molt silenciosa, només hi havia un llum a l'andana, directament sobre la caseta, no hi havia ningú prop. Jo vaig restar asseguda, dins la fosca, abraçada als meus genolls, pensant en aquest al·lot i em vaig preguntar si tendria una germana, una mare, una al·lota... També em vaig preguntar, com una estúpida, si es sentiria un poc solitari o ofès perquè ningú no hagués sortit a fer-li la rebuda, després d'haver recorregut una distància tan llarga i haver-ho entregat tot. Vaig sentir que el coneixia d'alguna manera i quelcom en el meu interior em va fer mal. El tren no es posava en marxa. Em vaig ajeure boca avall i em vaig voler aïllar de tot el que m'envoltava, però aquella imatge era molt viva: aquell al·lot tornava a casa i ningú no havia vingut a rebre'l. Oh! Que bé! El tren va continuar el seu viatge i quan marxàvem, el vent va moure un cantó de la bandera, en forma de comiat, supòs, i vaig tenir ganes de plorar desesperadament, però no vaig poder, perquè, després de tot, imagín que els morts són els més sortats, no és així? Supòs que si no hagués estat tan nerviosa la cosa no m'hauria afectat tant, però coses com aquestes destapen l'ampolla dels records...»