Fernando Trueba: «No som al mercat, no faig pel·lícules per guanyar doblers»

-Teniu molts projectes en perspectiva ...
-Sí, el que passa és que intent no parlar-ne. Parlar de les coses que no has fet, que encara no tens ni els actors, ni saps qui ho farà, ni exactament quan es rodarà, és una bestiesa.

-Però el més immediat és una adaptació de la novel·la El ball de la victòria d'Skarmeta
-Sí, es rodarà a Xile. Al principi es pensava rodar a final d'any, però el més segur és que es rodarà el març i abril de l'any que ve.

-Una altra adaptació...
-M'és igual que una cosa sigui original o adaptació; no tenc cap preferència. Ara tenc acabats quatre guions, tres són originals i un és una adaptació. En la meva carrera hi ha hagut moltes adaptacions com Two much, El sueño del mono loco o El embrujo de Shangai, i la resta han estat guions originals.

-Però a l'hora de fer adaptacions no censurau part de la vostra pròpia creativitat?
-Són idees falses. De vegades tu pots fer una pel·lícula més personal partint d'una novel·la d'un altre que d'un guió original teu. En ocasions et trobes més a pler en una història on el punt de partida és d'un altre que en una de teva.

-Com a professional, com valoraríeu el cinema que es fa a Espanya?
-No el valoraria. A més no em consider professional d'això. He intentat tota la meva vida no ser un professional i ser tan amateur com fos possible. La majoria dels directors no van al cine, i no ho dic com una crítica; jo no pertany a aquesta categoria, sinó a la d'amant del cine. Continuu anant al cine, veig pel·lícules en DVD, torn a veure pel·lícules que ja he vist, veig els clàssics... El professional és un que està allà que es pot contractar per a una cosa i que posa el seu ofici al servei d'un encàrrec. Jo mai. He fet pel·lícules d'encàrrec, però no les he considerades com a tals perquè són tan personals com les altres. Jo no som al mercat, no faig pel·lícules per guanyar diners.

-Què sentiu cada vegada que rodau?
-Jo arrib al rodatge i pens si no me'n record com era això, com es rodava. És una sensació d'estar en bragues i no saber res. És una sensació terrorífica, però també meravellosa.

-Encara continuau aprenent amb cada film que feis?
-Sempre aprens, però alhora no et serveix aplicar l'après en una altra pel·lícula. A cada pel·lícula has de partir de zero. Hi ha directors amb un estil molt marcat que fan sempre el mateix film amb variacions i jo intent fer sempre la pel·lícula diferent i no tenir un mateix estil.

-Teniu preferència per un gènere en concret?
-Quan era jove, clarament elegia la comèdia perquè era el que més valorava. Avui en dia, la continuu valorant però la practic menys; els amics em diuen que quan faré una altra comèdia, però no ho sé.

-Heu complit el somni americà en aconseguir un Oscar. Ara, des de la distància, què n'opinau?

-No tenc cap opinió, em passa com amb el cine espanyol. No som capaç de separar unes coses d'altres, crec que el món és un país i el cine és el cine. Jo he rodat a Sóller, Praga, Miami, Nova York, Portugal, Brasil... Quan algú parla de la identitat, em pregunt identitat de què? La identitat és que ets del món.