Bonjour tristesse (1954)

TW
0

Amb només denou anys, Françoise Quoirez, nascuda a Cajarc, en el departament francès de Lot, filla de Pierre Quoirezmi Marie Laubad, aconsegueix fama internacional d'escriptora amb la seva novel·la Bonjour tristesse. Essent encara petita, els seus pares es traslladaren a París i ella es va educar en el Convent des Oiseaux i en el Sacré Coeur, on va fer els estudis secundaris, acabats el 1952. Ingressà llavors a la universitat de la Sorbona, però només hi va fer un curs. Estava més interessada a escriure, una vocació que des de petita sentia amb prou força. Signà aquell primer manuscrit amb el pseudònim Françoise Sagan, que ja esdevendria per a sempre el seu nom literari. A Bonjour tristesse l'escriptora ens conta com el seu personatge Cécile es desperta a l'erotisme adolescent i essent de casta alta, burgesia de la Côte d'Azur, manipula sentiments i provoca, amb la seva frivolitat, la dissort dels altres. És una crítica de la jet set estiuenca dels anys 50, aquella que ja s'ha recobrat de les misèries de la Segona Guerra Mundial i viu anys de progrés econòmic i prosperitat social. En realitat, la França sofisticada dels més rics. Amb aquesta temàtica l'obra es converteix en el best seller del moment i ja d'entrada en seran venuts a la nació gal·la més de dos milions d'exemplars. El 1954 el seu editor li feia entrega de 500 milions de francs antics en concepte de drets d'autor i la novel·la era traduïda a vint-i-cinc llengües. Prohibida a Espanya, l'haguérem de llegir en edicions argentines o mexicanes. I Bonjour tristesse ja restaria lligada per a sempre a l'estiueig vacacional estil Saint-Tropez. I qui diu Sant-Tropez diu també Niça o Canes.

«Sobre aquest sentiment desconegut que és l'avorriment, la dolçor m'obsessiona i dubto a oposar-hi el nom, el bell nom greu de tristor. És un sentiment tan complet, tan egoista, que en tinc quasi vergonya encara que la tristor m'hagi semblat sempre honorable.

Jo no la coneixia així però l'avorriment, la pena, més rar encara el penediment. Avui, alguna cosa, es replega sobre mi mateixa, com una seda, enervant i dolça, i em separa dels altres. Aquell estiu jo tenia disset anys i era perfectament feliç. Els altres eren mon pare i Elsa, la seva amant. És precís que jo expliqui de seguida aquesta situació que podria semblar falsa. Mon pare tenia quaranta anys, i ja en feia quinze que era vidu; era un home jove, ple de vitalitat, de possibilitats, i a la meva sortida de l'escola on estava pensionista, dos anys abans, jo no havia pogut comprendre que visqués amb una dona. Més aviat jo hauria admès que la canviàs cada sis mesos...».

Així començava la novel·la, amb quelcom autobiogràfic. Aquell relat donà a Françoise fama i fortuna. Tingué amors i cotxes de luxe. Però tot es va fondre com el gel dins el whisky. Des de la publicació de Bonjour tristesse va viure una vida sense fre ni limitacions que havia de desembocar per força en la ruïna, la misèria i la mort, el 2004. Serà recordada com «l'enfant terrible» de les lletres franceses.