Josep Massot: «Quan un règim totalitari prohibeix un llibre, és de sentit comú no fer-ne cas»

-Com arribàreu a dirigir les Publicacions de Montserrat?
-En tornar després d'estar a l'estranger durant uns anys, volia impulsar les publicacions de Montserrat. Vaig elaborar un projecte i em van dir que el dugués a terme. He estat tot el que es pot fer en relació amb el llibre: director de l'editorial, director literari, corrector, relacions públiques. És un treball entretingut.

-Quines són les principals temàtiques de les Publicacions?
-Fem llibres que, en general, altres editorials no volen fer. Darrere de la nostra firma no hi ha un gran negoci, el que busquen els editors. Això ocorre des del segle XV, quan es va muntar una impremta per editar llibres que no es feien. Editam poca literatura estricta, però publicam sobre nombroses matèries: excursionisme, història, temes lingüístics, aspectes culturals, sobre Balears i València.

-Vós sou un bon exemple de la relació entre la vida del monestir i l'erudició.
-Els monjos medievals ja dividien el seu treball en estudi i treball manual. Abans no era freqüent disposar d'una gran biblioteca. He treballat la Guerra Civil perquè aquí hi ha molta documentació.

-D'on sorgeixen tots els llibres sobre la Guerra Civil a Mallorca que hi ha a Montserrat?
-El nucli fonamental és procedent de Francesc Cambó. Quan va començar la guerra, es va veure obligat a escollir entre els anarquistes i Franco. Va escollir Franco com a mal menor. Tenia molts diners i ajudava molta gent fugida. Joan Estelrich va treballar a París en una oficina catalana que pagava Cambó, qui feia uns resums i uns fitxers de tots els llibres sobre la Guerra Civil. Quan va guanyar Franco, se'n va anar a Argentina. Va deixar la col·lecció a Europa. En morir, la seva viuda va voler deixar-la en un lloc segur: aquí.

-Com era Montserrat durant la dictadura i la transició?
-Sense llibertat d'associació, de reunió ni d'expressió, les cases religioses cedien els locals per reunir-se. Van ser-hi tots els partits. Aquí s'hi va fundar Convergència. Es van muntar reunions importants del PSC i PSUC i d'altres entitats no estrictament polítiques. Es van refugiar persones perseguides i es van organitzar tancaments de tipus sindical. El més famós va ser el d'intel·lectuals el 70. Era el procés de Burgos contra ETA. Va venir molta gent, alguns de molt coneguts. La policia va acordonar els accessos. Hi ha persones que, quan vénen a Montserrat, encara ploren en recordar-ho.

-La revista «Serra d'Or» va permetre als escriptors començar a publicar en català.
-Durant molts anys va ser l'única revista on es podia aconseguir, amb problemes. En aquest context, el 1946 i 1947, es van fer conferències en català, aprofitant un permís del governador. Es van fer estampes en català, una cosa prohibida. Va ser un inici. Una sèrie d'intel·lectuals es va posar en contacte a Montserrat, com Josep Benet. Anys més tard, es va concretar en dues revistes, que van acabar fusionant-se en Serra d'Or, l'octubre de 1959. Va ser una plataforma cultural on cabien tots. Porcel va començar a publicar en català en Serra d'Or, primer amb cròniques sobre Mallorca i després amb les entrevistes. Carme Riera va guanyar un dels premis per a escriptors joves.

-D'on va sorgir el vostre interès per l'estudi del que havia succeït a Mallorca durant la Guerra Civil?
-Per casualitat. El 1973 vaig escriure un llibre d'història amb un capítol sobre Mallorca, amb moltes notes, ja que la censura no les tallava tant. En una revista francesa dels jesuïtes vaig trobar una ressenya d'un llibre de Bernanos, que va respondre. En aquells moments, els biògrafs no la coneixien. Vaig pensar que seria interessant divulgar-ho. Vaig publicar quatre articles a Randa. D'allà va sortir La Guerra civil a Mallorca.

-En relació amb els llibres prohibits que vàreu llegir, creis que la cultura està per sobre de les normatives?
-La cultura depèn de la intel·ligència, mentre que les legislacions depenen de les polítiques, de vegades repressives. Les lleis poden ser molt injustes. Si haguéssim seguit totes les lleis, no hauríem avançat. Quan un llibre està prohibit per un règim totalitari, és de sentit comú no fer-ne cas.

-Quin creis que és l'estat actual de la cultura a Mallorca?
-L'evolució és molt positiva, abans poca gent estudiava. L'única editorial que existia era Moll, ara n'hi ha diverses, encara que abans Mallorca era dels mallorquins i ara són minoria. És un problema de difícil solució.

-Com s resolen els problemes lingüístics d'origen polític?
-A Balears estan solucionats per un pacte inicial que es va reflectir a l'Estatut. Diversos fets van confluir. Jeroni Albertí va tenir clar que tot era la mateixa llengua. Fèlix Pons, una persona important en el PSOE, també, com Gregori Mir. Els Moll i tota aquesta gent van trobar la fórmula de dir que es parlava el català amb les seves particularitats i que la universitat resoldria les noves problemàtiques. Si El Mundo hagués existit, les coses haurien estat d'una altra manera.

-Heu estat perseguit alguna vegada?
-He estat insultat i amenaçat. Una vegada van fer una pintada a la meva casa, que no em va fer gràcia, pels meus pares. He tingut alguna trucada amenaçadora. La persecució major han estat els articles incendiaris d'El Mundo. Una vegada van publicar una nota dient que el meu pare era un dels falangistes que havia matat més gent, però en temps de la guerra ell va ser a Barcelona i era d'Unió Democràtica. No hi va haver manera que publicassin una nota rectificadora. Vaig escriure al seu director perquè publicàs les meves cartes. Li vaig dir que si no les publicava no aniria als tribunals, però les divulgaria. Així vaig escriure Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. No han contestat perquè no poden. Després diuen que els persegueixen.