Julio Bocca: «Fa més de 25 anys que ball i duc molt cansament acumulat»

-En què consistirà l'espectacle?
-En aquesta ocasió ballarem el pas de dos de Don Quixote, Adagietto -que és d'Oscar Araiz amb música de Mahler, Desde lejos, una coreografia de Mauricio Wainrot sobre una música minimalista de Wim Mertens i tancam amb el pas de dos del ballet Manon de MacMillan. Ho farem amb Tamara Rojo com a convidada especial i amb el Ballet Argentí.

-Com està essent l'acollida pels escenaris dels quals es va despedint?
-Estupenda, si bé està tenyida per un poc de nostàlgia, com tota despedida, la duc a terme amb alegria, pensant en què el descans està cada vegada més aprop. Fa més de 25 anys que no atur de ballar i el públic ho sap i m'està deixant partir amb molta estimació.

-Quins són els motius de la seva retirada?
-L'home ballarí s'assembla molt a l'esportista. La dansa -la clàssica sobretot- t'exigeix, a més del un estat físic ideal. Tot això va declinant irremeiablement amb l'edat, i jo per ara em sento fort i capaç, però no sé fins quan. Tenc set operacions de genoll i taló, entre d'altres, un cansanci d'anar a classes, assajos, de no menjar i beure el que vull...

-Després de retirar-se seguirà com a director artístic del Ballet Argentí?
-Seguiré amb el Ballet, que vaig fundar fa 16 anys, per intentar complir el somni de crear una Escola Integral, amb educació no solament artística, sinó també primària i secundària.

-Per quines grans figures de la dansa sent admiració?
-Sempre he admirat a Vladimir Vassiliev, i vaig prendre la seva carrera com un exemple. Més tard vaig conèixer Misha Baryshnikov. I també hi ha coses en la tènica i en la manera d'intepretar de Rudolph Nureyev que difícilment puguin ser igualades per cap altre ballarí. Actualment, estan sorgint grans valors, sobretot en el meu país.