Els il·lustrats filipistes, després de la victòria borbònica en la Guerra de Successió al tron d'Espanya, decideixen canviar el nom de la capital illenca, entre molts altres canvis socials i polítics des d'una estratègia totalment centralista. Durant prop de cinc segles havia estat vigent Ciutat de Mallorca, però els innovadors exhumaren el topònim romà antic, Palma, que des d'aleshores ja seria definitiu. El batle i una vintena de regidors nomenats pel rei ho feren oficial. Sembla que Palma, del llatí «palmam» es refereix a les conquestes triumfals de Metel·lus, fundador d'aquesta població i de Pol·lèntia, els anys 123-122. Quintus Cecilius Metel·lus organitzà doncs l'administració romana de les illes, i féu venir 3.000 colons romans d'Ibèria per assegurar la llatinització dels territoris i el conreu dels camps segons les tècniques agrícoles de la metròpoli.
Després de dos anys tornà a Roma i allà fou aplaudit pel poble i conegut, des de llavors, amb el sobrenom de «Baleàric».
Cinc poblacions de fundació romana prosperarien entre molts altres poblats talaiòtics que de bon grat o amb una certa resistència anaren acceptant el dominador. Aquestes eren a més de Pol·lèntia i Palma, Tucis, Guium i Bochorum. Testimonis epigràfics, ceràmics, numismàtics i arquitectònics ens permeten situar el traçat urbanístic de la Palma Romana dins un rectangle delimitat pels carrers de Morei, a Ponent; Porta del Camp, a Llevant; carrer Arquitecte Reynés-Ramon Llull, a Tramontana, i la línia que cobreixen restes de la muralla medieval, des del final del carrer Miramar al Baluard del Príncep, al migjorn. Per tant, una ciutat relativament reduïda, que potser tendria la seva petita acròpolis en el pujol que avui dominen la catedral i el Palau de l'Almudaina. Gràcies a les troballes epigràfiques coneixem els noms d'alguns palmencs que degueren gaudir dins aquella societat d'algun prestigi, com són els casos de Lucius Clodius Ingenuus i Lucius Anfidius Secundus de la tribu Velina. Mossèn Antoni Pons, historiador, ens esmenta també dues làpides trobades per Pere d'Alcàntara Penya el 1869 a una profunditat d'onze pams quan es procedia a excavar una zona vora i fora la porta del Castell de l'Almudaina, oberta sobre el Mirador. La primera es refereix a Aufidia Prisca, morta als vint anys i tres mesos i és sa mare, Cecilia, que li fa tal dedicatòria. La segona fou dedicada a Saraucius, de trenta-vuit anys, i la manaren fer Celerina i Contubernal·lus, potser dona i fill.
El mateix historiador suma a tal troballa la que tingué lloc el 1940 a Porto Pi i que ens descobreix els noms de Caius Aburius Montanus Iulius Gratus, pontífex, i del seu nebot Lucius Manlius Montanus, de la tribu Velina. Sembla esser que aquest adjectiu Velina procedeix de Velia, una ciutat de Lucània, una antiga regió d'Itàlia que s'estenia de la badia de Tàrent fins a Campània, habitada per un poble d'origen samnita.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.