Podríem dir que la literatura «policíaca» va néixer amb aquella generació d'autors que encapçalava el personatge Rocambole, protagonista de les obres del novel·lista francès Ponson du Terrail, les gestes inversemblants del qual contribuïren a donar-li gran popularitat com a personificació de l'home en l'existència del qual es van succeint els més complicats arguments. Des de llavors deim que alguna cosa és rocambolesca quan és plena de peripècies extraordinàries. Però per molt que vulguem, la ficció no supera quasi mai la realitat. Anem doncs a un cas esdevingut en aquell temps que no va aparèixer a cap novel·la, sinó als periòdics de Londres.
«La cosa s'ha esdevingut fa pocs dies a Londres, quab un personatge ricament vestit, amb molts brillants a les mans i cadenes d'or sobre el guardapits, va entrar a un dels primers restaurants del West-End i demanà un dinar sumptuós. Caça, pesca, vins generosos, de tot i molt va fer gran consum el cavaller amfitrió, i ja tots els cambrers es fregaven les mans confiats en un generós 'per beure'. Estava el Milord a les postres, i acabava de consumir una segona ampolla de xampany francès, quan es va veure entrar a la sala un oficial de justícia, acompanyat d'un guàrdia de policia. Preguntaren al gastrònom si nomia Thomson i havent obtingut una resposta afirmativa, feren apropar un cotxe-simon que es trobava sota les seves ordres. Hi aficaren l'elegant detingut i digueren en veu prou alta al cotxer que es dirigís a Bowstreet, això és, la central de policia. Al mateix temps varen dir al fondista que hi anàs igualment al cap d'una estona, el temps necessari de parèntesi per a poder interrogar el suposat delinqüent, assegurant-li que allà li pagarien tota la despesa que aquell home hagués fet. Hi acudí, una hora més tard, el fondista, amb una factura en la mà.
Bé valia la pena, puix que pujava un caramull de francs. Però tot el que aquell restaurador se'n pogué dur fou un bany d'aigua freda. Tot plegat havia estat una burla. Tant el que menjà a gust com els agents de policia eren lladres desfressats, dels nombrosos delinqüents que es passegen per la capital britànica».
Fins aquí el relat. I és que l'enginy humà, per bé o per mal, apunta en qualsevol direcció. Cada dia, el carrer és l'escenari d'un guerra d'intel·ligències que volen sobreviure, moltes d'elles sobre l'esquena i la suor dels altres. Ens hem de saber defensar i per a defensar-nos cal ser mestres absoluts de la nostra voluntat. Com deia Santiago Ramón y Cajal, en aquells temps, «si hi ha en nosaltres quelcom realment diví és la voluntat. Per ella afirmam la personalitat, temperam el caràcter, desafiam l'adversitat, corregim el cervell i ens superam cada dia».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.