Paul Valery (Sète, 1871-París, 1945), el gran poeta francès, passava per Sète l'estiu del 1914 (finals de juliol, primeres setmanes d'agost) i una vegada més restava admirat en la contemplació del cementiri local, un indret panoràmic que anomenava el «cementiri marí». Des d'allà escrivia a Gide: «Sempre hermós, sempre de gran bellesa, aquest cementiri, amb els seus llorers rosats i els seus xipresos...»
Explicava que aquest recinte, sobre la mar i el port, en escala, era un espectacle ric en suggestions: el cementiri i la mar s'oposen com la mort i la vida; les profunditats de la mar li evoquen les de l'ànima. Ell escriví també: «La Mediterrània no ha deixat, des de la meva infantesa, d'estar present ja sia als ulls, ja sia a l'esperit. Certament, res no m'ha format tant, ni impregnat, ni instruït...»
D'aquesta manera, a poc a poc, va anar naixent un dels poemes més universalment coneguts, no només per la seva riquesa sensible, l'esclat de les imatges, el valor evocatiu de cada detall.
Jo també he visitat aquell cementiri i la tomba del poeta. Haig de reconèixer que en vaig sortir altament impressionat. Com a solleric hi vaig evocar tots aquells conciutadans meus que hi reposen, ja que el port de Sète era molt freqüentat, entre finals del segle XVIII i 1870 pels nostres llaüts tarongers. Hi vaig observar una barreja de llinatges no francesos. Els uns, italians, ja que es veu que a començaments del XIX hi hagué una emigració de gent d'aquella península, especialment genovesos. Els altres, sollerics, entre els quals Puig, Mayol, Castanyer, etc.
El poema, doncs, és una meditació sobre la vida i la mort, on l'epígraf, tret de Píndar, indica el tema principal: «Oh, estimada ànima, no aspiris a la vida immortal, però esgota el camp del que és possible...!» Aquesta frase antiga li serveix per abordar el problema i per abismar-se dins una contemplació immòbil, de perdre 's dins un Gran Tot, d'acceptar la condició humana, un ésser efímer la veritable grandesa del qual resideix en el coneixement de si mateix, i on no hi més llei que la del moviment.
Aquest poema, el més famós de Valery, el que ha fet córrer més tinta, i que el poeta acompanyà amb un dibuix fet seu, té igualment uns evidents continguts pedagògics.
«Ce toit tranquille, o marchent des colombes,/ entre les pins palpite, entre les tombes; Midi le juste hi compose de feux / La mer, la mer, toujours recommancée!/ O récompense aprés inn pensée/ Qu'un long retard sur le calme des dieux!»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.