L'escriptora veneçolana Lucila Palacios, clàssica que va desenvolupar, segons Pedro Díaz Seijas, una ampla tasca feminista, i que fou diputada de l'Estat Bolívar el 1946, senadora després, per «deixar sentir la seva veu amb dignitat, amb representació de la dona veneçolana de tots els sectors socials», haria de ser més coneguda, ja sia per la qualitat de la seva obra literària, ja sia per la seva lluita en defensa de la igualdat de drets entre els sexes. Llegint pàgines de la seva novel·lística (Tres palabras y una mujer) ens ha de sorprendre la bella descripció que fa del paisatge costaner, la platja tropical...
«L'ona del món resta quieta. Ja no cau en pelleringues de tenebres sobre el meu esperit desconcertat. S'ha esvaït al davant d'una realitat de sol, de matisos esmeragdins, d'inquietud fecunda. Haig de somriure al paisatge nou per als meus ulls, afalagament per a la meva oïda, besada en la meva carn bategant. Sonen a caragol els esclats de l'aigua i puja en espiral l'escuma blanquíssima i llavors s'enfonsa en la sina esponjosa de l'ona. Canten les petites pedres de la vorera quan les mou el cop de l'onatge. Passen les aus marines en un vol lent, sobre la platja, com una caravana pel desert blau de l'alba. Estic ajaguda sota l'empar d'un para-sol de colors. Sent com puja la mar, sent que juguineja en els meus peus i quasi m'esquitxa tota. Hi ha voluptuositat en aquesta quietud tropical. En aquesta migdiada produïda per la llum intensa i per la veu gegant del Carib...»
És la sensibilitat extraordinària, l'analítica sensual de la dona que sap veure en clau de poesia qualsevol aspecte de la vida, que sap que la lluita per la veritat neix de les sensacions. El cos i l'aigua en estreta complicitat. «Tres palabras y una mujer» és la novel·la, doncs, que sap explorar aquestes realitats que per endurides que sien, se saben desfressar amb tot un cúmul de sensacions poètiques...
«Ben de matí prenc un bany. És l'hora que la platja es troba solitària i aleshores sóc la madona i senyora de tot el litoral, puix que en el meu automòbil arrib fins a les aigües. Ho maneig jo mateixa, i com que no hi ha tràfec ho faig córrer fins que l'oratjol copeja les meves galtes. Aleshores puc sentir com si tingués ales, un parell d'ales ben sedoses a les espatles, molt obertes, però febles per ascendir... Es pleguen quan el cotxe s'atura... Avui contemplaré embadalida el moviment de l'onatge. És verda la mar! En aquesta hora sembla una làmina d'acer. Poc a poc es va aclarint el dia. La llum desfà la boirina estesa sobre l'horitzó, que creix, dispersa raigs oblics en la copa celestial, escampa llavors espurnes enlluernadores sobre les ones inquietes. Niguls rosats es deixen veure per la part d'orient...»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.