Aquell estiu, en aquestes dates, trobant-se Ràvena en guerra amb la República de Venècia, era enviat per Guido Novello da Polenta, en missió diplomàtica, a la ciutat dels canals. Ja l'havien fet servir per altres tasques semblants i sembla que tenia belles qualitats en aquest sentit. La qüestió és que viatja a Venècia amb poders per negociar la pau...
Nascut a Florència el 1265, Dante Alighieri havia ocupat càrrecs públics a la seva ciutat natal, amb diferents missions diplomàtiques, i fou un dels sis priors del govern florentí. Va pertànyer al partit dels güelfs blancs o moderats i hagué de patir exili quan guanyaren el poder els del partit «negre», el 1302. Passà, aleshores, a viure a Ràvena. Des de la seva jovenesa havia compost sonets amorosos i «canzoni» que il·lustren el «dolce stil novo», en els que celebrava la seva passió ideal per una bella dama, Beatriu Portinari. Durant el seu exili compongué un tractat filosòfic, «L'àpat», assajos sobre temes científics i lingüístics, a més de polítics. Però fou, sobretot, la seva Divina Comèdia que el convertia en pare de la poesia italiana.
No sabem fins a quin punt aconseguí els seus objectius de posar pau entre els dos bàndols bel·ligerants, Ràvena i Venècia. Potser va fer possible la pau. Potser només una treva. La qüestió és que els aires venecians l'emmalaltiren i esgotat per les febres duraant el viatge de retorn, morí tot d'una que arribà a Ràvena. Fou soterrat en aquella urbs, dins l'església aleshores anomenada de San Pier Maggiore, i que passat algun temps fou coneguda com de Sant Francesc. Encara hi reposen les seves despulles. Boccaccio, en el seu «Trattatelo in laude di Dante» ens deixà un retrat físic i moral del poeta ben mal de superar:
«Fou de mitjana estatura i quan arribà a l'edat madura caminava un poc geperut, i era el seu caminar greu i reposat, vestit sempre amb correctíssimes robes, aquelles que a la seva edat madura con venien. El seu rostre era allargat, aquilí el nas, els ulls grossos... Grossa també la barra... El llavi superior sortia sobre l'inferior... El seu rostre era bru, espessos els cabells i la barba, ne gres i rinxolats... i sempre la cara malencònica i pensativa... En els costums familiars i públics fou admirablement ordenat i compo sat, i en totes més cortès i civil que qualsevol altre. En el menjar i el beure era molt sobri, i ho feia a hores fixes, sense sobrepassar les limitacions de la necessitat, i no va tenir mai curiositat més assenyalada per un menjar que per un altre... Rarament parlava si no era preguntat, i quan ho feia, de forma ben reflexiva i amb la tonalitat que pertocava...».
Així era Dante i així fou el seu darrer estiu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.