«Ens eren prohibides totes les dolçors quan, al llarg de setmanes, de mesos o d'anys, nosaltres érem pilots de línia en el Sàhara, presoners de les sorres, navegant, sempre seguit, d'un fortí a l'altre. Aquest desert no oferia oasis com ens agradaria imaginar.
Això de jardins i hermoses al·lotes! Quines llegendes! És cert que molt lluny, allà on podem reviure, un cop acabada la nostra feina, mil al·lotes ens esperaven. Cert! Allà baix, entre les seves mangostes o els seus llibres, elles composaven amb paciència el seu esperit més saborós. Sí. Elles s'embellien... Però jo coneixia la solitud. Tres anys de desert m'han ensenyat el mal gust que té. Un no s'espanta d'una jovenesa que es fa servir dins un paisatge mineral, però s'adona que, lluny de sí mateix, és el món sencer que va envellint. Els arbres han format els seus fruits, les terres han tret el seu blat, les dones ja són hermoses. Però l'estiu avança i jo estic retingut en la llunyania...».
En aquestes dates, Saint-Exupéry (1900-1944), l'escriptor-aviador, explica el seu sentiment d'estar sol, de volar sol, de romandre sol, enmig de la immensa solitud de sorra. Aquell estiu passaven tanmateix moltes coses. La crisi de Wall Street ofegava les finances mundials. Hi havia crisi social. Vagues, intents revolucionaris, rearmament salvatge de les potències crispació urbana, atur i malestar...
Sàhara era una altra cosa, sense cabarets bastits a l'estil de l'art-décó. El desert era la terra dels homes, o millor dit, la terra on els homes es trobaven amb sí mateixos...
«El pas del temps, per regle general, no és aquí sentit pels homes. Viuen dins una pau provisional. Però heus ací, que nosaltres la tastam, tot d'una que hem guanyat una escala, quan pesen sobre els nostres caps els vents alisis, sempre en marxa... La disidència és quelcom que s'afegeix al desert. Les nits de Cap Juby, de quart d'hora a quart d'hora, estaven tallats com pel gong d'un rellotge dels sentinelles, no gaire lluny un de l'altre, s'alertaven amb els seus crits reglamentaris. El fort espanyol de Cap Juby, perdut en disidència, es guardava així de les amenaces que no mostraven el seu rostre. I nosaltres, els passatgers d'aquest vaixell cec, sentíem la necessitat de fugir com els ocells marins... I tanmateix, havíem estimat el desert...! L'imperi de l'home no és el desert, és el seu interior, que fa que el desert no estigui fet de sorra, ni de tuareg, ni de moros armats amb un fusell... Però heus aquí que nosaltres hem sentit la sed i aquest pou que coneixiem es troba esgotat sobre la plana. Una dona invisible pot encisar tota una casa. I un pou porta lluny, com el mateix amor...»
Saint-Exupéry, a la terra dels homes...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.