Wells a la lluna (1899)

TW
0

Herbert George Wells (Bromley, 1866-Londres, 1946), autor anglès de novel·les satíriques i relats de ciència-ficció ens convidava a fer un viatge a la Lluna i plantar-hi la bandera britànica. La confrontació entre la fantasia de Wells i la realitat actual és quelcom certament curiós. L'home ha trepitjat la lluna de debò i coneix les seves possibilitats en matèria astronàutica. Però en el seu llibre, Wells, que gaudia d'una formació liberal i d'una imaginació romàntica volia, agosaradament, predir el futur. Escriu un comentarista que aquesta obra «té alguna cosa de les utopies socials que mogueren en el seu moment violentes polèmiques, i té també quelcom d'anticipació científica en un sentit que va més enllà del que és estrictament tècnic, tot posant en relleu les possibilitats d'un Univers relatiu, paorós i no conquerit».

És clar que la lluna de Wells és ben diferent de la que trobà Armstrong, Neil Armstrong, el 21 de juliol de 1969, quan fou el primer home que caminà sobre la lluna. Sembla que Neil, nascut el 1930, havia llegit el llibre de Wells i s'hi havia divertit molt. Que més haguera volgut que trobar sobre aquell astre mort alguns selenites, alguna fauna, algunes espècies vegetals... Però no fou així. Si en el nostre planeta blau, l'aigua, la terra, l'aire i la llum solar han fet el miracle, en el nostre satèl·lit les formacions rocoses no donen cap mena de vida, és a dir, el que entenem per vida. Però en la ment de Wells, tot començà un dia d'estiu, en aquestes dates: «Mentre escric aquí, a l'ombra de les parres, sota el cel blau del sud d'Itàlia, pens, no sense un cert astorament, que la meva participació en les aventures extraordinàries de míster Cavor fou, al cap i a la fi, fruit d'una casualitat. A qualsevol li hauria pogut esdevingut el mateix. Quan vaig intervenir en aquest afer, estava molt lluny de creure que acabaria prenent part en una estranya experiència. Havia anat a Lympne perquè imaginava que aquell era el lloc més insignificant del món. Almanco, em vaig dir, hi trobaré pau i hi podré viure tranquil. Aquesta història ens demostra com de diametral és la diferència entre el destí i el que l'homa formula i programa. És cert, que fins aleshores, no havia tingut gaire fortuna en els negocis. Ara, envoltat de luxes i comfort em puc permetre el plaer de confessar aquell fracàs. Fins i tot puc admetre que, fins un cert punt, jo mateix tenia la culpa dels meus desastres. És possible que jo tengui una certa capacitat per a certes activitats, però indubtablement les transaccions mercantils no figuren entre d'elles. A l'època a la qual em referesc era jo molt jove i la meva joventut tenia entre altres coses una gran dosi d'orgull...»