Miquel Barceló en una imatge d'arxiu.

Miquel Barceló en una imatge d'arxiu.

18/07/06 0:00
TW
0

C.DOMÈNEC. Barcelona.
Miquel Barceló (Felanitx, 1939), catedràtic d'Història Medieval, reuneix a El país llamado deseo (Ediciones de la Viña) els articles que ha publicat en l'edició per a Catalunya de El País, entre els anys 1996 i 2005. D'al·lot, ningú li va explicar els motius pels quals, sent tot el seu entorn mallorquí de l'escola li feien redactar en castellà. I per això encara perceb l'escriptura de texts, en aquest idioma, com Exercicis de redacció, el subtítol del llibre. El lector descobrirà que, més que exercicis, es tracta de lliçons. Ja només per la puntuació, l'obra es converteix en un manual.

-Això que vos anomenau «ambient bilingüe» no s'ha produït perquè sí. Per tant, és la producció d'aquest ambient el que mai no s'ha de perdre de vista per entendre-ho. Segurament un «ambient bilingüe» és una anomalia. Que jo sàpiga, resulta molt difícil que dues llengües convisquin en condicions d'igualtat quan, com es dóna en aquest cas, la condició inicial és forçada. -No ho sé; jo no ho sóc i en qualsevol cas no vaig escollir aprendre espanyol. Sí que vaig escollir, per conveniència, parlar i escriure en anglès, però no som bilingüe. Certament, hi ha molta gent que se sent bilingüe i sembla que els agradi. Que ho siguin, és una altra cosa. -Perquè ho són. Ara, escriure en espanyol no representa exactament el que sentia quan em van ensenyar a fer-lo a Inca. Ara procur fer-lo com un «recitatiu», on les cadències principals són els hendecasíl·labs i els heptasíl·labs. Feis la prova rellegint la part última del capítol introductori. -El títol és un calc de l'obra de Tennesee Williams A street-car named Desire. No insinuo res concret, excepte, potser la nostàlgia d'un vell per les variants desaprofitades de la seva joventut. -No vull dir que es perdi la perspectiva, sinó que se n'adopta una que fa impracticable, no solament el mètode d'anàlisi general sinó també el procediment d'elaboració d'informació, de cossos empírics.
-Explicau al llibre, de forma molt raonada, que no us considerau bilingüe. Això és anar contracorrent. Creis que en un ambient bilingüe, el que guanya una llengua sempre ho perd l'altra?
-Què es necessita per ser bilingüe: intimitat amb les dues llengües o és més aviat un tema de dominar-les?
-Subtitulau el llibre com «Exercicis de redacció». Escriure en castellà, representa encara el que sentíeu quan éreu al·lot i el professor a Inca us ensenyava a redactar en aquest idioma?
-Què insinuau amb el títol d'«El país llamado deseo»?
-Assegurau que «qualsevol nacionalisme exigeix una escriptura del passat, de la història en definitiva». Significa que es perd la perspectiva quan es parla de nacionalisme?

-Té sentit a Europa una nació sense estat?
-No sé què significa «sentit». A què us referiu? Que no hauria de ser, però és? I si és quan no deuria, què s'hauria de fer?

-En el pròleg, comentau que el projecte d'implantació de l'espanyol, ha estat l'únic component del franquisme que no ha estat substituït i que, fins i tot, s'ha convertit en un signe de modernitat, el gran llegat de Franco. No és una afirmació massa atrevida?
-Crec que és una evidència. I se li dóna la importància que els usuaris de l'espanyol unànimement, sense fissures, li donen.

-Deis que la immigració alemanya ha posat de manifest la debilitat de la societat mallorquina. Quin és el paper que han de tenir els mallorquins davant la immigració?
-No sé el paper que han de tenir els mallorquins davant els fenómens migratoris. Aquesta és una pregunta que més aviat s'hauria de fer als immigrants.

-Heu escrit sobre temes molt diferents en els articles. Quin creis que és el fil conductor?
-Quan els vaig tornar a llegir per fer el llibre em van semblar tots el mateix article, que tractaven del mateix assumpte amb lleugeres variacions. Em costa indicar un fil conductor, a no ser de forma tan general que no sigui un fil, per exemple: que les coses no són el que semblen i que, en general, les coses són, d'altra banda, el que sembla que són.