Miquel Ferrà i Martorell16/07/06 0:00
TW
0

La premsa sol aprofitar els cels clars de l'estiu per a parlar dels espais siderals. És, des d'antic, una manera estiuenca de cridar l'atenció dels lectors que solen fer vetlada a la terrassa de ca seva. Així llegíem, per exemple: «Comunicarem amb Mart? Durant el proper mes d'agost el planeta Mart s'acostarà a la Terra 34.600.000 milles, distància mínima que en tot un segle no tornarà a repetir-se, època favorable per assajar comunicacions interplanetàries...»

I llegim, sobre el tema, en una altra publicació que tothom hauria de mirar amb atenció el cel en una nit obscura i sense niguls, ja que d'aquesta manera es pot adquirir conciència de com és de petita la realitat humana i de com es pot aprendre d'aquesta manera a relativitzar les coses que dins aquesta societat de consum ens poden semblar tan importants. A simple vista només, i amb grans esforços, podríem detectar devers cinc mil estels. I tanmateix, la nostra galàxia, la Via Làctea, conté més de 100.000 milions d'estels. I quantes galàxies hi ha? Segons els astrònoms hi ha mils de milions de galàxies, cada una amb els seus mils de milions d'estels. Evidentment, això fa por. Deia un redactor de The Wall Street Journal: «Avui en dia es pot sentir que el món científic tremola davant l'evidència creixent que l'univers va tenir el seu origen en una gran explosió. Això fa sorgir la pregunta: I abans que hi havia? I la fe més fonamental dels científics és sacsejada quan resta posada cara a cara amb llur incapacitat de respondre preguntes de màxima i fonamental importància».

Així les coses tan prompte abandonen Déu com el tornen a cercar.

És versemblable l'existència d'un ésser superior? I la majoria us podran respondre que resulta tan versemblable dir que sí com dir que no. Només sé que res no sé! -va dir el savi.

El pou de la ciència no té fons. Quan més ens hi endinsam, més podem comprovar que el cervellet de l'home té les seves limitacions, els murs psíquics i físics que sembla que mai podrà travessar.

La breu cronologia humana, allunyada de l'infinit, una gota dins la mar, no permet jugar amb els segles dels segles. Què feim aquí ? Per què ens han donat una intel·ligència si no podem entendre els secrets del més enllà? L'Etern és la immensitat als quatre vents, des de qualsevol perspectiva. I si existeix l'Etern... Què som nosaltres? Una busqueta sideral, és clar, però resulta que dins tota aquesta gegantina immensitat astral hi ha també l'àtom, un autèntic sistema planetari que és el més petit del que és petit. Jo no convidaria massa els lectors a mirar el cel en temps d'estiu ja que tal contemplació, a la vista de tot això, ens pot provocar un gra excessiu d'angoixa.