Imago mundi o la poesia segons Miquel Dolç

Miquel Dolç i Dolç nasqué a Santa Maria del Camí l'any 1912 i morí a Madrid el 1994. Després d'una etapa d'estudis eclesiàstics a Mallorca i a Itàlia, emprengué la carrera de filosofia i lletres, en l'especialitat de filologia clàssica, a la Universitat de Barcelona. Es doctorà el 1951 a la Universitat de Madrid. Fou professor d'institut a Osca entre el 1943 i el 1955 i catedràtic de filologia llatina a les universitats de Sevilla (1955-1957), de València (1957-1968) i a l'Autònoma de Madrid (1968-1982), de la qual fou nomenat també degà de la Facultat de Lletres.

Fou el traductor d'un important nombre d'obres llatines al català, al castellà i al portuguès. Moltes de les obres en català s'editaren a la Fundació Bernat Metge, que dirigia el felanitxer Joan Estelrich, i de la qual Dolç era membre directiu. Algunes d'aquestes traduccions són els Epigrames de Marcia(1949-1960), les Sàtires de Persi (1949-1954) i els Annals de Tàcit (1967-1971). També traduí Ovidi, Lucreci i Agustí d'Aquino. En col·laboració de Maurice P. Cunningham i de Nolasc Rebull, traduí l'obra completa de Prudenci. Tot i la tasca meritòria amb aquests autors, Miquel Dolç destacà especialment com a investigador i comentador del corpus literari de Virgili, per exemple, les Bucòliques (1956), les Geòrgiques (1963), de l'Eneida (en vers el 1958, i en prosa 1972-1978) i la complexa Apèndix virgiliana (1982). A banda de la importància de disposar de textos llatins traduïts al català, aquesta tasca seva ha estat cabdal per a l'enriquiment i la purificació de la llengua literària. A més, assajà amb èxit l'adaptació de la mètrica clàssica al català.

Com a crític i filòleg, edità Hispania y Marcia(1953) que correspon a la seva tesi doctoral, considerada de gran importància en la bibliografia sobre la Hispània romana. Altres assaigs són El color en la poesia de Costa i Llobera (1953), Virgili i nosaltres (1958), Retorno a la Roma clásica (1972) i Intent d'avaluació (1983), a més de col·laborar en nombroses revistes especialitzades i en diaris com La Vanguardia. Pòstumament es publicà El meu segon ofici: estudis de llengua i literatura llatines (1994) i Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrce(1997).

Fou professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951) i membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1961) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970), entre d'altres. Li foren conferides l'Encomienda de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio (1951) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1983). L'any 1993 fou nomenat fill il·lustre de Santa Maria i, pòstumament, doctor honoris causa de les universitats de València (1995) i de les Illes Balears (1996). El 1999 li fou concedida la Medalla d'Or del Govern de les Illes Balears.

Com a poeta, publicà El somni encetat (1943), que fou el primer llibre d'autor viu aparegut en català a Mallorca després de la Guerra Civil, i Ofrena de sonets (1946). Aquestes primeres composicions es caracteritzen per una exquisidesa formal propera a la línia de l'Escola Mallorquina, de la qual Dolç destacà Miquel Ferrà. Així mateix, l'autor confessà la influència esporàdica de poetes com Leopardi i Carducci. El seu estil, emperò, evolucionà cap a una poesia més personalitzada i original. Els títols que defineixen aquesta nova orientació són Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962), Imago mundi (1972), L'ombra que s'allarga (1984), que és un recull de poemes sobre el seu poble nadiu, i Sàtires i epigrames (1994). Aquesta nova etapa és el resultat de l'adopció d'una actitud poètica més realista. Tanmateix, l'autor no abandonà les vessants humanista i classicista que ja havia declarat, ni tan sols la depuració del llenguatge.

Imago mundi aplega una trentena de poemes que foren escrits entre el 1960 i el 1972. Fins i tot alguns foren publicats anteriorment de manera esparsa i adoptaren la forma definitiva en aquest recull. Dolç no renuncia al seu present, com les referències a Joan Miró o a la mort de Marilyn Monroe, com tampoc no s'està d'oferir un itinerari per una vasta geografia (Catalunya, Sicília, París, Chicago, Nàpols...). L'interlineat, però, delata el seu vertader sentit, el llegat etern de Roma.