A la clínica mental i arreu de Palma se seguia parlant del sangonós esdeveniment hagut en aquella institució, quan una malalta matava una altra després d'una brega molt violenta...
«La malalta mental Catalina Seguí, ingressada en observació, fou descoberta per una germana de la Caritat, aquesta atreta pels crits de la víctima. L'agressora s'havia asseguda sobre el cos de Prácedes Juan, que a causa del seu delicat estat de salut no es podia moure, i amb un dels trossos del servei que emprava i que havia romput, li donava grans cops al cap i a la cara, desfigurant-la totalment i deixant-la en estat agònic. Havent mort l'agredida, el jutjat intervenia en el trist afer...»
I és que Palma havia allunyat els malalts mentals de la zona urbana, translladant-los a les instal·lacions on abans hi havia hagut el Convent de Jesús. El camí, per una zona aleshores encara rural, fins al Manicomi ens podria recordar la descripció que el novel·lista i narrador veneçolà Uslar Pietri fa en un llibre de relats costumistes:
«Després que la ciutat s'acaba, comença el camp per una bona estona. Encara s'hi troben algunes cases disperses o agrupades, però ja no és la ciutat. En canvi hi neixen grans trossos de terra rogenca, eixuta, amb alguns arbres secs, cactus i la pastura d'algunes cabres que s'aixequen sobre les potes del darrere com una torre que cau. (Cerquen el fullam de les branques). Caminam i caminam.
Finalment, allà, un casalot quadrat, amb un jardí ridícul, on el capvespre s'asseu un capellà a llegir en un llibre petit. Aquí és. Així ho veuen els que vénen i els fa força impressió, perquè s'aturen a contemplar-lo. Nosaltres ho veim d'una altra manera. Hi estam acostumats. Encara que tancàssim els ulls seguiríem veient-lo... L'edifici podria destruir-lo íntegrament un terratrèmol, i encara que morissin tots entre les runes no m'importaria. Només si jo restàs amb vida, assegut a la gatzona, aquí, al pati... N'hi ha d'altres entorn de mi. Tomàs és un homenot barbut amb unes gegantines sabates. És el més simpàtic dels bojos. Sí. Tots bojos. Tots nosaltres, els bojos. I tinc un record per a la meva mare... Jo vaig esser un home alegre, m'agradaven les dones, m'agradava l'aiguardent, m'agradava el ball. Vaig passar bones estones. Ara me'n record però aleshores els vivia... Un dia em vaig sentir molt malament. Com un martell en el cap, un dolor terrible. Vaig romandre al llit. Diuen que la nit, quan ma mare entrà a veure'm, li vaig pegar com es pega a un cavall. Va venir el metge i m'examinà. Tornà un altre dia. I un altre. Em posava injeccions...»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.