Un suïcidi a Santanyí (1924)

Miquel Ferrà i Martorell13/07/06 0:00

La calor és mala consellera per als que pateixen depressió nerviosa i altres problemes mentals. Aquesta consideració es pot eixemplar a qualsevol canvi de temps. La premsa, en aquestes dates, informava que la Guàrdia Civil de la caserna de Santanyí comunicava al senyor governador que hi havia hagut un suïcidi dins aquell terme. Miquel Vicens Nadal, àlias Miquel Talaya, de setanta-vuit anys d'edat, resident en el poble esmentat, que vivia a la possessió coneguda per Ca'n Goyet, en aixecar-se de matinada, demanà una besada a la seva dona, vella de setanta-quatre anys, Margarida Pons Antich, i minuts després, ja vestit, es dirigí a la possessió anomenada Es Poll, devers dos quilòmetres lluny, puix que havia dit a la seva dona que anava a donar menjar a unes cabres. Se n'hi va anar, efectivament, i com les hores passaven sense que ell retornàs, l'esposa s'espantà. Per alguna raó sospità que el marit haguera volgut matar-se. Sembla que en altres moments havia manifestat que estava ja fart de viure. Per això, ella donà l'alerta a les autoritats. La Guàrdia Civil es posà en marxa per a descobrir el que havia passat i les sospites es confirmaren com a cosa certa. Miquel Vicens s'havia penjat d'un arbre.

És aquest un tema mal d'entendre per aquell que no pateix angoixa, ansietat o desesperació. El suïcida sap que no trobarà refugi en el somni nocturn i cerca el somni etern, com una promesa de repòs definitiu, lluny dels problemes que el mantenen en insuportable tensió. Els psiquiatres n'han parlat molt i mai no resta prou clar, ja sia quan el protagonista és creient o quan es manifesta totalment materialista. Terrible ansietat on el malalt veu que tanmateix això del temps que constitueix una vida resulta relatiu. Els poetes romàntics donaren al suïcidi una visió de drama sentimental que ben sovint és una mena de contrasentit. El suïcidi renuncia a l'instint de supervivència, potser el més marcat de la raça humana. Dir com els legionaris «Visca la mort!» no té lloc en el nostre intel·lecte. I tanmateix, com ens demostra Giovanni Papinni, el cor dels suïcides és nombrós i entre d'ells abunda la gent de l'art i de les lletres. Es allò que versificava Espronceda:

«Per què tornau a la memòria meva,/ trists records del plaer perdut,/ en augmentar ansietat i angoixa/ d'aquest desert, cor ferit?/ Ai! Que d'aquelles hores d'alegria / li restà al cor, només un gemec,/ i el plany que al dolor els ulls neguen,/ llàgrimes són de fel que l'ànima ofeguen!/ On volaren, ai, aquelles hores/ de joventut, d'amor i de ventura/ regalades de músiques sonores,/ ornades de llum i d'hermosura?"

I què voleu? El temps passa.