Nascut a Edimburg el 13 de novembre de 1850, Robert L. Stevenson, patí, des de ben jove, de molt mala salut. Això li va impedir d'exercir les professions d'advocat i enginyer i el va obligar a fer freqüents viatges a l'estranger a la recerca d'un millor clima.
El 1879, a Califòrnia estant, va contreure matrimoni amb Mrs. Osbourne. Passà llavors un temps a l'Europa continental per guarir-se d'una afecció pulmonar. El 1887 es dirigí vers Amèrica i el 1888 va emprendre un creuer pel Pacífic que durà quasi tres anys. Llavors, el 1890 trobà residència definitiva a les illes Samoa, on morí el 3 de desembre de 1894. Sembla que la vida, en aquell paradís de calma, es va fondre ràpidament, tan ràpidament que escrivia una carta plena d'enyoraments i records al seu amic, advocat, Charles Baxter.
«Estimat Charles: Es destí de les continuacions defraudar les esperances de qui les desitja; i el meu David, a qui he deixat a les oficines de la British Linen Company durant més d'un lustre, tal volta esperi que la seva darrera reaparició sia saludada amb xiulets, quan no sigui amb projectils. Tot i això, quan record els temps de les nostres exploracions no deix de tenir alguna esperança. Bé podrien haver restat en la nostra ciutat nadiva alguns descendents dels escollits; alguns joves, entusiasmats i audaços podrien repetir avui els nostres somnis i aquell anar de tresques pel món dels anys enrere; assaboririen el plaer que fou nostre, d'anar seguint, entre carrers assenyalats amb els seus noms i cases amb els seus números, les aventures de David Balfour, i identificar Dean, i Silvermills, i Broughton, i Hope Park, i Pilrig, i el pobre i vell Lochend, si encara és viu, i els Figgate Whins, si quelcom resta d'ells, o arribar, durant unes llargues vacances, fins a Gillane o el Bass. Així, tal volta els seus ulls s'obririen per a contemplar la cadena de les generacions, i tal volta reflexionarien amb astorament sobtre el seu important, ineficaç do de vida. Tu vius encara en la venerable ciutat que sempre he considerat la meva llar. I me'n he anat tan lluny; i les escenes i pensaments de la meva jovenesa em persegueixen i veig com en una visió la joventut de mon pare, i la del seu pare, i tot el corrent de les vides que flueixen allà, lluny, en el nord, amb una remor de rialles i llàgrimes, llençant-me, finalment, com per una sobtada crescuda, en aquestes llunyanes illes. I m'admir i he de baixar el meu cap al davant de la novel.la del destí».
En altres paraules, Stevenson sap que cadascú porta dintre seu una novel·la real, amb secrets que restaran, per a sempre més, inescrutables.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.