«La senyoreta de la Seiglière» (1848)

Un amable, bon amic lector, em deia, en referència al passat article sobre el Mont-Saint-Michel, que si bé durant segles restava aïllat del continent per la marea alta, des de finals del XIX, un dic l'unia a la resta de terra ferma, a diferència del que s'esdevenia en temps de Berceo. És cert i la veritat és que ja només havia pogut veure el fantàstic indret des de la finestrella de l'autocar, a finals dels anys 70. La raó de no haver pogut posar peu sobre aquesta «muntanya màgica» fou el temps, havíem perdut massa estona a Poitiers, on vaig poder evocar La senyoreta de la Seiglière, puix que es tractava del seu escenari novel·lístic. Record que en aquells dies, jo, professor, en un viatge d'estudis, estava molt interessat en la figura de George Sand i, a més de tenir diverses edicions d'Un Hivern a Mallorca, anava reunint fotografies, diapositives, papers, opuscles sobre l'escriptora. Resulta que un dels homes que visqueren amb la Sand fou el novel·lista i dramaturg Jules Sandeau (1811-1883), autor de La senyoreta de la Seiglière, un relat on s'hi poden veure algunes característiques de la que fou la seva famosa amant. En col·laboració amb aquella, Jules, va escriure i publicar Rosa i Blanca. Trencats els seus amors, ja més conseqüent amb la seva vida, va ser nomenat conservador de la Biblioteca Mazarino el 1853 i bibliotecari del Palau de Saint-Cloud el 1859. Membre de l'Acadèmia Francesa des del 1858, ens ofereix, a La senyoreta de la Seiglière, una narració que mostra i critica la societat de l'època i la seva evolució. Però si Poitiers m'entusiasmà un gra massa, no és aquesta la sensació que Sandeau volia transmetre al lector a meitat del segle XIX. Així, en el primer capítol, ens diu: «Si alguna vegada passes per Poitiers i et veus obligat a restar-hi tot un dia, allà on supòs no tens parents, amics o interès que et pugui atreure, pots estar segur que no han de passar una o dues hores sense que et sentis envaït per aquet ombriu i profund avorriment que, com una atmosfera, envolta tota la província, i que es deixa sentir, més que a cap altra part, a la capital de Poitou. Gairebé no conec en tot el regne -com no sigui Bourges- cap indret on aquest invisible fluid, mil cops més funest que el mistral i el xaloc, sia tan penetrant, tan subtil i tan en el fons i de manera tan sobtada i imprevista s'infiltri. A Bourges, almanco, et queda el recurs, per a conjurar el perill, de visitar una de les més belles catedrals que han aixecat l'art i la fe catòlica, i on trobaràs com satisfer l'admiració durant una setmana, i encara més; i no parlem del palau de Jacques Coeur, aquesta altra meravella que t'oferirà la distracció de meditar, al teu gust i reposadament, sobre la manca de gratitud dels monarques...»