Llegendes de la mar (1940)

Quan anam pel carrer de Sant Magí, d'aquesta ciutat de Palma, el més antic del barri de Santa Caterina, pujant des de la cantonada de l'avinguda Argentina, topam, a mà dreta, no molt lluny del Cafè Cuba, amb un carreró que dóna entrada a un racó mariner ben singular. L'accés es fa passant sota una coberta de vell bigam i a cada banda d'aquesta estreta via, d'aquest carrer que no passa, hi veim uns habitatges de portes petites, baixos de sostre, que en alguns casos semblen haver aprofitat per a la seva construcció les arts populars dels mestres d'aixa. És el carrer del Botaló, en llenguatge nàutic «el pal llarg horitzontal o inclinat que surt enfora del buc de la nau». A mitjan carreró, un dels portals, no és el que sembla, sinó un carreró encara més minúscul, en forma de L i que tampoc presenta sortida per l'altre cap. És el carrer de l'Àncora, que mig cobert per sostres desemboca en una mena de placeta o patiet comunal dels veïns que hi tenen la sortida. Tot plegat respira uns aires del segle XVIII que ens remunten a l'evocació de tantes i diverses lectures sobre el tema, entre les quals aquells Contes et legendes de la mer et des marins (1940), dels quals foren autors Quinel i Montgon. Però també Dumas, Verne, Salgari, May o el capità Marryat quan descriuen els racons de les poblacions portuàries. Sembla, per altra banda, que era costum fer servir, per arranjar els habitatges humils, part del fustam d'aquelles naus que ja no podien navegar, ja fossin pals, peces de cabina o costelles de buc. És a dir, tota una arquitectura útil d'aprofitament barrejada amb la de pedra i morter. Evidentment és un llegat que hauríem de conservar el mateix que els topònims: plaça de la Navigació, plaça del Vapor, carrer de Gambins, carrer del Sardinal, carrer dels Hams, carrer de l'Almadrava...