É s publicada la novel·la de Pío Baroja (1857-1956) que porta per títoEl Àrbol de la Vida i que marca un abans i un després en la producció de l'escriptor de Donosti. Referint-se a l'obra, que té per tema i argument les vivències d'un metge jove, ha dit un crític que «l'equilibri entre capacitat inventiva i la fidelitat al que és real i, també, les experiències personals, proporciona un caràcter inimitable al món fictici que desenvolupa Baroja mi tjançant una personalíssima tècnica narrativa».
Efectivament, aquest relat, que m'ha fet evocar els meus dies d'estudiant a Madrid, tot i que són diferents èpoques ens proporciona un interessant impressionisme descriptiu i ens ensenya una concepció desil·lusionada i molt vigent sobre l'ordre de les coses que no implica, tanmateix, renunciar a la vida.
Les aventures d'Andrés Hurtado, estudiant universitari, i d'Andrés Hurtado, metge en una Espanya pobre i decebedora, són eloqüents i gràfiques. Evocadores també de l'estiu, del juliol més calid, quan és destinat a un poble mesetari...
«Seguia aquella calor exasperant, aquell aire inflamat i sec. Passaren per la plaça, amb la seva església plena d'afegits i compostures, i els seus tenderols de coses de ferro i espart. Continuaren per un carrer ample, de casals blancs, amb el seu balcó central tot ple de geranis i la seva reixa afiligranada, amb una creu de Calatrava a la part alta. En els portals es veia el porxo amb un sòcol blau i el terra empedregat formant dibuixos. Hi havia alguns carrerons perduts. Amb grans murs de color de fang, portes molt grans i finestres molt petites. Tot plegat semblava un poble de moros... Feia una calor horrible; tot el camp semblava cremat, fet cendres; el cel, color de plom, amb reflexes de coure, il·luminava les polsegoses vinyes, i el sol es posava rera d'un vel espès de calina, a través del qual quedava convertit en un disc blanquinós i sense lluentor. Si pujàvem dalt del puig es veia la planúria tancada per pujolets grisos, torrada pel sol; en el fons, el poble, gran, s'estenia amb les seves parets blanques, les seves t eulades de color cendrós i la seva torre daurada al bell mig. Ni un bosc, ni un arbre; només vinyes i vinyes es podien contemplar en tota l'extensió que dominava la vista; únicament, rere les tàp ies d'alguns corrals una figuera estenia les seves amples i obscures fulles. Amb aquella llum propera a l'hora foscant, el poble semblava no tenir realitat; s'haguera pogut creure que un buf de vent l'arrossegaria i el desfaria com un nigul de pols sobre la terra enardida i eixuta...»
Estiu terra endins, lluny de la mar balsàmica i refrescant. Ràfegues de pols...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.