Antoni Serra: «La bohèmia ja no és possible»

-Senyor Serra, què us ha suscitat la retrobada amb Més enllà del mur?
-És un dels meus llibres de narració lineal més estimats. És un llibre sobre la Guerra Civil però sense la guerra. Hi ha una atmosfera bèl·lica, un tractament de la tragèdia, però no es mostra la guerra de manera explícita. És una crònica sobre la indefensió davant la brutalitat i la idea de la lluita contra el destí. De tota manera, quan només per una ocasió extraordinària, rellegesc els meus llibres, tenc la temptació de fer-hi canvis; sobretot m'agrada canviar els finals. L'assaig té una vocació més consolidada; la creació, emperò, depèn més de la trajectòria vital de l'escriptor. Tota novel·la és autobiogràfica, perquè es basa en la història de l'individu. A més, els llibres s'escriuen quan un ja té una certa edat. Les històries vitals s'introdueixen en la història que vols explicar.

-Ja que n'heu parlat, explicau-nos la vostra definició de novel·la experimental?
-James Joyce va ser per a mi tot un descobriment. Dels més propers podria citar el Blai Bonet de Mister Evasió (1969) i la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera (1986). Jo, que havia estudiat ciències, vaig voler-me aplicar l'experimentació a la literatura, des del meu autodidactisme. La literatura catalana, a causa del paternalisme dins el franquisme, ha estat una literatura lineal i per això mateix sense sortida.

-En els anys 70 vàreu tenir una directa implicació política. Era un incentiu per escriure?
-En aquells anys l'activitat política i cultural eren indestriables. O eres un renegat o t'hi implicaves de ple. O eres de dretes o d'esquerres, en qualsevol dels seus matisos. Jo vaig sentir-me més atret pels personatges de l'esquerra, tot i que la meva família era de tradició de dretes. Aleshores veia el comunisme com la solució i la perspectiva més engrescadora. La política-cultura era, efectivament, un incentiu per a la literatura i tant vaig llegir els escriptors antifranquistes com els falangistes.

-En la literatura dels anys 70 hi havia una implicació forta amb el lector. Ho enyorau?
-El lector, ara i abans, és fruit d'una política cultural. La seva implicació en els 70 no era gratuïta, com tampoc no ho és ara el seu baix nivell cultural; i consti que això no és un menyspreu. Una cultura alliberada fomenta la lectura crítica i alimenta un poble culte. Però els pobles cultes no són manipulables i no interessen als polítics.

-Per a vós, que en un moment determinat la visquéreu, què és la bohèmia?
-Ara és una cosa del passat: ja no és possible. El neoliberalisme actual impossibilita qualsevol tipus de bohèmia que no dugui a la marginació. En l'antiga bohèmia també hi havia droga i alcohol, evidentment, però hi havia un concepte vivencial que ho justificava. La bohèmia era llavors la vida, la passió i la literatura. Quan vaig deixar la carrera de medicina, el meu pare va tenir amb mi l'únic moment convencional de la nostra relació: «T'has de posar a fer feina», em va dir. Vaig aguantar nou mesos en un banc. Llavors vaig partir i vaig voltar durant un any per tot l'Estat espanyol.

-Què heu après del periodisme?
-Molt. El meu mestre va ser Miquel Àngel Colomar. Entenia que el periodista i l'escriptor no es poden separar: un periodista eixut és un mal escriptor. El seu mestratge no va ser teòric, tot el contrari. Abans el periodisme era un estat vivencial. El treballador era absolutament lliure i, per tant, tot el pes literari era abocat en el diari. També és cert que el periodisme implica improvisació, espontaneïtat, urgència...

-Celso Mosqueiro és el detectiu que heu creat per a la vostra novel·la negra. Quins referents hi homenatjau?
-Són obres que s'han venut totes molt bé gràcies majoritàriament al mercat de Catalunya, on aquest gènere té molt d'èxit. Sempre he professat debilitat per dos detectius: el Philip Marlow de l'escriptor Raymond Chandler i el Sam Spade creat per Dashiel Hammett. De Manuel Vázquez Montalbán, amb el qual m'unia una gran amistat, vaig proposar-me no llegir cap de les seves obres protagonitzades per Pepe Carvalho, per evitar influències. Quan més tard ho vaig fer, vaig reconèixer algunes similituds però que, en realitat, són part dels trets bàsics de la novel·la negra.

-Continuaran els vostres volums de memòries?
-Enguany presentaré un nou dietari de memòries personals i literàries, a l'estil dels meus articles que apareixen al diari Ultima Hora. El que passa amb l'assaig és que, com la novel·la, està massa influït pel que es publica als Estats Units. Són visions superficials per poder arribar a un mercat major i per convertir-se en best-sellers. De tant en tant apareixen sorpreses agradables, com Literatura i holocaust de Rosa Maria Planas, o el que escriu Xavier Bru de Sala, per exemple.