El conspirador Avinareta (1837)

Però qui era aquest Avinareta, que com em va dir un dia Camilo José Cela era, segons el seu parer, la millor novel·la de Pío Baroja, afirmació que també féu seva Antonio Fernández Molina, aleshores secretari de la revista «Papeles de Son Armadams».

Guerriller, polític, conspirador i també, autor de llibres com «Lo que debería ser el Estatuto real o Derecho público de los españoles» i «Memoria dirigida al Gobierno español sobre los planes y operaciones puestos en ejecución para aniquilar la rebelión en las provincias del norte de España». (1841)

Era com una peça d'escacs però també un home que coneixia els mals endèmics de la política ibèrica, que encara avui, en bona part, es mostren sense vergonya ni penediment. Del personatge, al marge de la fantasia del novel·lista, en parla el mateix Pío Baroja en el pròleg: «Com en tots els afers que han estat causa de la meva atenció, la meva curiositat per Avinareta va partir, més que d'una lectura prèvia, de les relacions familiars i individuals. Els meus pares varen conèixer Avinareta en la seva joventut. Mon pare, de passada, amb poca intimitat. Ma mare el recordava més, l'havia vist moltes vegades a casa del seu avi, el senyor Antoni Maria de Goñi. Avinareta era oncle segon de ma mare. Ella referia un bon nombre d'anècdotes de la vida del conspirador, com aquella vegada que va anar a ca seva, a Donosti, sense perruca, puix que el vent la se n'havia duita; com feia burleta de la gent donostiarra; com li agradava la xerrameca i contar episodis de la seva vida aventurera. La meva tia, Cesària de Goñi, encara el podia haver recordat millor, perquè tenia trenta anys menys que el conspirador, però, sens dubte, no li interessava molt, i no es preocupava gran cosa d'ell; únicament recordava que en les seves xerrades deia que havia estat diverses vegades condemnat a mort, que tenia dos cans anomenats Píramo i Tisbe, i que la seva dona, Josepa, era un gra massa presumida, que li agradava ornar-se, arranjar-se i duia anells sobre els guants. La comtessa de Lersundi, de Donosti, recorda Avinareta amb simpatia i amb molts detalls. Ella m'ha contat com juntament amb la seva germana anaven a visitar-lo quan era vell, al carrer del Barco, a Madrid. Tenia don Eugeni en el seu despatx col·leccions de plantes i pedres, i allà entonava cançons en euskera, antigues, per tal que les dues nines ballassin... Avinareta va lluitar a les ordres d'El Empecinado el 1823. Vaig suposar que l'hauria conegut a la Guerra del Francès i vaig repassar històries d'aquesta guerra, fins que vaig trobar don Eugeni esmentat en una nota del general Gómez de Arteche, com a biògraf del Cura Merino...».