El 1963 apareixia a la premsa cubana una pàgina dedicada als vells centenaris, entre els quals Esteban, un exesclau negre de Sagua la Grande, L'escriptor Miguel Barnet aconseguí que el tal Esteban Montejo, de 108 anys, que passava els seus darrers dies a una llar per a gent gran, li contàs totes aquelles vivències que recordava, amb un cap ben clar. Havia nascut en el temps colonial de l'esclavatge i fugí a les muntanyes, participà en la guerra de la independència del país i en la batalla de Cienfuegos contra els nord-americans. Un punt de la narració es refereix a la festa d'aquests dies, Sant Joan:
«Les festes de Sant Joan eren les més conegudes per aquesta zona.
Dos o tres dies abans del 24 els infants del poble començaven a fer-ne preparatius. Ornaven les cases i l'església amb penques de guano. Els majors es preocupaven dels balls als casinos. Ja en aquell temps hi havia societats de negres, amb cantina i sala per a ball. Cobraven entrada per al fons de la societat. Jo de vegades anava a tals llocs, em llevaba el meu capell de guano i entrava.
Però me n'anava tot d'una en veure tanta gent amuntegada. Els homes del camp no s'acostumaven a ballar en indrets tancats. A més d'això les al·lotes sortien i era precís esser fora per a lligar-les. Quan jo veia que una femella sortia, m'hi apropava i la convidava a beure o menjar alguna cosa. Sempre hi havia tavernons per a vendre panades, llangonisses, tamals, sidra i cervesa. A aquests tavernons els diuen ara quioscs. La cervesa que venien era de marca T, espanyola. Costava vint-i-cinc cèntims i era deu vegades més forta que la moderna. Al bon bevedor li agradava molt per esser bastant amarga. Jo me'n prenia algunes i llavors em sentia d'allò millor. La sidra, també de gran consum, especialment en els batejos, era bona. Diuen que la sidra és aigua d'or, sagrada. El vi de Rioja era també molt popular. Jo ja l'havia tastat essent esclau, Valia vint-i-cinc reials el bòtil; o sia, dos pesos cinquanta centaus. La copa costava un mig o un reial, segons el tamany.
Aquest vi marejava qualsevol dona...Encara que aquella era una festa religiosa, perquè altars n'hi havia, fins i tot, en els portals de les cases, però jo no feia mai pregària. N'hi vaig veure molts homes fer-ho. Ells anaven a beure i a cercar dones. Els carrers s'omplien de venedors de fritures de blat de les Indies, de panades, de dolços, de pomelos, de coco i de refrescs naturals. També era costum en aquella època ballar la Caringa, que era un ball de blancs i es ballava en parelles, amb mocadors en les mans, i feien grups per a ballar-lo, en el parc o en els carrers. Semblaven comparses. Saltaven molt. Tocaven orgues i tambors i deien: Toma y toma y toma caringa/ pa la vieja palo y jeringa».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.