Resulta curiós que passats tants anys, quasi 800, el discurs ecològic de Sant Francesc ens soni encara vigent. Jo diria, més vigent que mai. Dels escrits que aquell començament d'estiu deixaren els germans que es trobaven prop del fundador es desprèn fins a quin punt Sant Frances d'Asis estimava profundament la natura. Algú deixà escrites aquestes paraules, en sincer testimoni, del que prop del mestre s'esdevenia: «nosaltres, que estàvem amb ell, solíem veure com gaudia, interiorment i exteriorment, de totes les coses creades, de forma que en tocar-les o mirar-les el seu esperit no semblava trobar-se sobre la terra sinó en el Cel».
I aquestes eren, per suposat, les seves esperances i ensenyaments. Comprovar com l'harmonia còsmica, la complexa organització biològica, el pas de les estacions i la diversitat dels climes, eren, tot plegat, l'autèntic retrat de Déu. Escriu Almediggen: «Per a Francesc l'únic entrebanc entre l'home i la resta de la creació era la por; indigne per a l'Home i insultant per al Creador.
Sostenia que la por de l'home engendrava la por dels animals i que la por dels animals trobava una sortida en la ferotgitat».
La llegenda entorn al llop de la vila de Gubbio il·lustra aquestes idees: «Hi havia en els boscos propers a la vila de Gubbio un llop molt ferotge que ja havia causat algunes víctimes mortals entre els habitants d'aquella contrada. Tanta fou la por del poble, que ja, en un determinat moment,no s'atrevia cap home a sortir de les muralles que defensaven Gubbio, i quan Francesc s'assabentà del que passava, tot posant la seva confiança en Déu, es dirigí a l'encontre de l'animal. El trobà sense gaire esforç ni caminada. Quan tots els que miraven la feta, des de lluny, tancaven els ulls per a no veure com la fera devorava el fraret, aquest, va fer la senyal de la creu i avançant encara unes passes més, apropant-se al musell del llop, començà a parlar-li amb amorosa veu. Li digué: Ai! Germà llop! I per què sou tan dolent? O no veis que nosaltres us estimam i volem ser els vostres amics? El llop, de seguida, mostrà el seu barram, però Francesc seguí parlant, amb la veu encara més humil i endolcida. El llop no pogué suportar massa més la mirada amorosa del sant i ja mansoi, es va ajeure als peus de Francesc, com un gos fidel. Francesc, llavors, el dugué a la ciutat, per astorament de tothom, i els digué que aquell seria el ca més fidel que mai haguessin tingut a Gubbio. Diuen que visqué a la Ciutat durant dos anys i que la gent l'alimentava. Afegeixen que els cans, respectuosos, no li lladraven mai, i quan el llop morí, puix que ja era vell quan es trobà amb Francesc, el poble plorà, com en la mort del millor amic.». I què voleu? És una llegenda. Però com totes les llegendes... No tendrà quelcom de veritat?MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.