Joan Estelrich, el seny i la política

Joan Esterich (Felanitx 1896 - París 1958) treballà de periodista en molts diaris, també d'internacionals. El 1917 fundà La Veu de Mallorca, des d'on propugnà el mallorquinisme catalanista. Després marxà a Barcelona. S'afilià a la Lliga Regionalista de Catalunya i participà en la fundació d'Expansió Catalana (1919), una entitat destinada a difondre internacionalment la cultura catalana. El 1921, Joan March i Ordines el cridà per fundar i dirigir El Día a Mallorca, empresa que abandonà prest. El 1922 treballà amb Francesc Cambó en la creació de la Fundació Bernat Metge, que dirigí fins a la mort. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou el responsable de la campanya de la Lliga per donar a conèixer el problema català i d'altres minories nacionals. El 1935 fou membre de la delegació espanyola a l'Assemblea de la Societat de Nacions. El juny del 1936 formà part del Comitè d'enllaç de la comunitat cultural catalanobalear i signà la Resposta al Missatge dels Catalans. Era a Budapest quan s'inicià la Guerra Civil. D'acord amb Cambó, donà suport a l'aixecament militar contra el govern de la República. Fins el 1939 visqué a París i després tornà a Catalunya. El 1952 va ser nomenat delegat d'Espanya a la Unesco, càrrec que va ocupar fins a la seva mort.

-Senyor Manresa, feis-nos un retrat general de Joan Estelrich.
-Estelrich és un personatge de casta grossa, fruit d'un temps convuls: «Cada home és la seva època», deia ell. És l'intel·lectual de Mallorca que ha assolit més abast internacional. Destacà com a creador, editor, activista, polític, periodista... Visqué plenament i fou criticat perquè fou un home de dretes i nacionalista sense embuts. El 36, per distintes raons, es posà al costat de la insurrecció de l'exèrcit. Per altra part, Estelrich era un romàntic i un home del noucentisme. Era conscient de la seva capacitat de treball i de comunicació, cosa que li proporcionava un alt grau de consideració sobre si mateix. Era un vividor, un gourmet i un seductor enamoradís.

-Com vàreu arribar a Joan Estelrich?
-Jo, com ell mateix, som felanitxer i mon pare me'n parlava molt. Però també perquè som periodista. Gori Mir i Josep Melià, a l'època dels meus estudis, m'engrescaren a iniciar la recerca sobre el personatge a partir d'un treball titulat Joan March i la premsa de la República.

-Què és el que més ha afavorit l'oblit del personatge?
-Sobre ell es va estendre una llegenda maleïda que ha fet esborrar injustament la seva obra i la seva vida. Sempre hi ha hagut un pensament dominant i és el de ser políticament pur i immaculat nacionalista, i ideològicament d'esquerres.

-Llavors, quines són les seves deixes més valuoses?
-Fou el director de la Fundació Bernat Metge, que és una de les empreses culturals d'àmbit català més emblemàtiques. Fou el recuperador de la figura de Joan-Lluís Vives, de qui adoptà la norma: «Per cada pàgina escrita, cent de llegides». Pretenia la superació de l'estadi provincià i castellanitzat de Mallorca i incentivà sempre les relacions amb Catalunya. Tenia una gran clarividència intel·lectual, més que qualsevol contemporani seu. Era un demòcrata.

-Fou el primer mallorquí de visió europeista. D'on li venia la vocació?
-Dels seus estudis sobre la literatura clàssica i dels seus clàssics contemporanis. Era vertaderament una vocació sense precedents al nostre país. Jordi Pujol, que el va conèixer de jove, esmentava precisament aquest fet i retreia que Estelrich ja parlava de l'aldea local dins el món global.

-Es pot considerar un precedent del pensament de Josep Melià?
-És del tot evident que Josep Melià treballà el camí d'Estelrich quan publicà Els mallorquins l'any 1963. Ambdós eren molt semblants per tal com combinaven el pensador amb l'activista i l'home de despatx amb l'home coneixedor dels problemes del carrer. Comparteixen fins i tot una certa incomprensió del seu entorn: la gent que assimila el nacionalisme tan sols com una exclusiva esquerrana.

-Parlà de l'autodeterminació de Catalunya. Seria actual el seu plantejament?
-Els seus llibres sobre les minories nacionals són llibres de política però també de reflexió. Tenia una idea pancatalanista en el sentit que som massa petits per ser un país. Lligava la cultura a la idea de llibertat. Hem de pensar que Estelrich visqué de prop la Guerra Civil i les guerres europees.

-Per què són aquests els escrits essencials?
-Hem de tenir present que no hi ha obres completes de Joan Estelrich. Aquests escrits parlen de política i de literatura, que foren els àmbits que treballà amb més intensitat. D'aquí que serveixin per il·lustrar molt bé l'home.

-Què ens queda per conèixer Joan Estelrich?
-Enguany, segurament, n'apareixerà una fotobiografia. A banda d'això, hi ha el projecte d'editar els seus dietaris escrits fins el mateix dia que va morir. Són papers íntims i autoreflexius. Hi hem tingut accés a través de «donya K», que era la companya d'Estelrich en els darrers anys. Ell l'anomenava així: «K». Es conegueren a la seu de la Unesco on ella era funcionària. És una dona admirable, bella i moderna d'arrel.