Els soldats regulars (1911)

Aquesta unitat es compon d'un batalló amb quatre companyies a peu i un esquadró a cavall, en cada una de les quals hi ha un oficial indígena, amb un total de vuit-cents homes d'infanteria i cent de cavalleria. El comandament de tota aquesta unitat era concedit al tinent coronel Dámaso Berenguer Fuste. Aquesta primitiva organització passarà per molts canvis i reestructuracions. S'establiran grups de regulars a Tetuan, Melilla, Ceuta, Larache i Alhucemas que destacaran en nombroses accions de guerra. Aquest cos ha perdurat a través del segle XX i encara avui el podem veure desfilar el Dia de les forces armades, això, suposam, mentre la presència espanyola a Ceuta, Melilla, Chafarinas i altres petits punts de la costa africana sia efectiva. Divuit anys de guerra, en el Protectorat, marcarien generacions i una tragèdia colonial més per afegir a una potència de tercera, com era Espanya, que no es podia comparar, ni de lluny, amb nacions de primer rengle, com el Regne Unit, la República francesa o l'Imperi Alemany.

Les tropes regulars, que eren, a fi de comptes, moros al servei d'Espanya i eren considerats traïdors per les càbiles amb rebel·lia, hi deixaren la pell. La llista dels combats en els quals intervingueren de forma decisiva els regulars és llarguíssima, des de l'ocupació de Mont Arruit al desembarcament d'Alhucemas, passant per l'acció de Tifaruin o Draa el Asef. El malson semblava acabar el 1927 però només es tractava d'un miratge. Nou anys després, la Guerra Civil els esperava a la Península, per ajudar uns espanyols a matar altres espanyols. Però aquell estiu de 1927, des del Quarter general, a Bab-Taza, es llançava a les forces combatents el següent missatge: «Amb els moviments efectuats en el dia d'avui han estat abatuts les restes de la rebel·lia, ocupant la totalitat de la nostra Zona de Protectorat, i s'ha donat acabament a la campanya de Marroc, que durant divuit anys ha constituït un problema per als governs, arribant en moments crítics a produir serioses inquietuds a la nació, que, pròdiga, vessà aquí la seva sang i les seves energies morals i econòmiques per a mantenir el llegat d'altivesa que ens deixaren els nostres avantpassats, conqueridors d'un món...».

Els marroquins anticolonialistes haurien de fer en la seva lluita un llarg parèntesi. Pocs mesos després de la victoriosa, per a Espanya i França, campanya d'Alhucemas, els reis, Alfons XIII i Victòria Eugènia, feren un recorregut per tot aquell territori nord-africà. Els dominadors coronats trepitjaven aquelles cendres...