La vigorositat i Antònia Vicens

-Senyora Vicens, què seria el primer que diríeu en presentar La santa?

-Diria que és la història d'una joventut ofesa contada en primera persona per una al·lota que no té altra opció que rebel·lar-se per assolir la pròpia salvació en un món ofegat, patriarcal, de la postguerra... En comptes d'alliberar-se tria un home per tenir un fill -el que més desitja- i fuig, però descobrirà que tampoc això és una solució.

-Com heu vist la novel·la en aquesta revisió?
-Ja han passat 26 anys des de la publicació i com a mínim 28 d'ençà que la vaig començar a escriure. No llegesc mai el que ja he publicat. La veritat és que tenia por de trobar-me amb uns personatges una mica envellits, però pens que són personatges amb preocupacions del tot actuals i universals. Quan es comença a escriure, hi ha la tendència a ser massa explícits i emprar excessives paraules. A La santa la prosa ja comença a ser ajustada.

-Per tant considerau que val la pena deixar-les com a testimoni del temps...

-No m'agrada pensar que les meves novel·les són un document històric. Naturalment que l'entorn i la història que es viu quan les escrius tenen un pes i fins i tot condicionen i enriqueixen l'escriptura. La meva intenció és que tinguin actualitat en tot moment. Escric amb els ulls, es podria dir, perquè vaig absorbint el món visualment. Quan aquest món es transforma en paraules significa que aquelles visions ja formen part de la meva vida.

-Quines evocacions us produeix l'escola literària de Santanyí?

-Vaig tenir la sort de poder participar de les gratificants tertúlies de l'apotecaria de Bernat Vidal i Tomàs. Hi participaven escriptors d'aquí i també del Principat de Catalunya. Bernat Vidal tenia una gran biblioteca proveïda de llibres de contraban. Era molt exigent amb la seva producció literària i per això mateix és tan minsa. Fou el mentor per a molts joves i un referent per a tots.

-Nasqué en aquests anys l'afany de rebel·lió que sempre mostra la vostra prosa?

-A Cala d'Or, on treballava, veia els primers turistes del boom turístic i sempre vaig pensar que aquella no era una gent feliç. Venien de la postguerra europea, d'un món ple de mancances i de dolor. Hi havia moltes dones vídues, famílies rompudes... Menjaven, bevien i follaven molt però només per evadir-se i oblidar. A banda hi havia la problemàtica dels treballadors: gent del sud més deprimit de l'Estat explotats pels hotelers illencs. O et rebel·laves o sucumbies.

-La producció literària dels anys 70 s'abocà al compromís polític... Com es gestà aquesta literatura?

-Els escriptors dels 70 érem de diferents pobles i la majoria no ens coneixíem. La nostra prova de foc va ser crear a Mallorca el concepte modern de novel·la seguint el mestratge únic de Llorenç Villalonga. Ens unien moltes coses: una infantesa de postguerra, la consciència lingüística i cultural, un món que s'ensorrava...

-Quin valor tenen les paraules?
-Estim les paraules ja siguin del meu carrer o d'un poblet del País Valencià. Són les eines per a l'escriptura que aporten color, cadència, profunditat. Des de sempre he col·leccionat paraules. Quan era petita escoltava les converses i els crits de la gent al carrer que era un camp de batalla verbal on s'unia la bellesa i la tragèdia. Els nins d'ara no juguen al carrer i el llenguatge de molts dels escriptors d'ara és un llenguatge de filologia. Ara hi ha la creença que basta tenir un ordinador i una carrera per ser escriptor.

-És necessari l'adjectiu feminista a la vostra literatura?

-Sóc dona i per tant escric des de la mirada d'una dona. Però quan vaig començar a escriure no em vaig fer cap plantejament feminista. És cert que a Mallorca les dones que volíem escriure estàvem desassistides. No teníem altre precedent que Maria Antònia Salvà, encara que no era novel·lista, i la veritat és que a mi particularment no em va servir de crossa. En el premi Cantonigròs es lloà la prosa vigorosa del llibre Banc de fusta. Joan Triadú, membre del jurat, va pensar que es tractava de la prosa d'un home, com si això fos la cosa més natural.

-Plantejau sempre el binomi realisme i somni. D'on prové aquesta idea?

-Els meus personatges sempre cerquen la felicitat; viatgen amb la motxilla plena de somnis. A les obres de Carson McCullers hi vaig trobar el mateix anhel de recerca del llenguatge i sensibilitat. Potser tenen alguna cosa de realisme màgic però sense les influències, en el meu cas, dels autors sud-americans que els crítics solen encolomar a la meva generació. A La festa de tots els morts, per exemple, jo no els havia llegit encara aquests escriptors. El que havia llegit, a l'època de ca les monges, era literatura religiosa i n'hi ha poques tan suggerents i màgiques com aquesta.