Pedres i marbres (1805)

Miquel Ferrà i Martorell05/06/06 0:00

Monsieur André Grasset de Saint-Sauveur, júnior, Comissari de Relacions Comercials de França i Cònsol de sa Majestat Imperial i Reial a les Illes Balears, entre 1801 i 1805, redactà un llibre de viatges sobre l'Arxipèlag i en les seves pàgines donava una ampla informació sobre tots els aspectes del país, entre d'ells, l'econòmic. En referir-se a les pedreres, lloseres o marbreres, afirma que «a Andratx, Puigpunyent, Banyalbufar i Bunyola es troben marbres amb vetes roges i blanques. A Alaró hi ha una mena de marbre que anomenen ametllerat per la forma dels seus matisos, que semblen ametlles. És negre i blanc, i encara que bast, molt estimat.

Els mallorquins fan servir aquests marbres, que admeten un bell poliment, per a la decoració de les esglésies i les entrades de les cases dels rics. De Binissalem es fa extracció de pedra de talla; d'Artà i Manacor, pedres per a moles de molí; a Estellencs, pedres molt fines d'esmolar. La pedra sorrenca, tan emprada per edificar, procedeix de Llucmajor i de Santanyí...»

És el marès. La descoberta d'una pedrera romana a la zona de la Calatrava de Ciutat, juntament amb vestigis d'un antic cementiri, àrab, però amb moltes petjades anteriors i troballes de ceràmica romana, entre la qual, una lluerna amb el característic canelobre jueu, ha posat en evidència una part dels materials que s'empren per a la construcció de la Palma primitiva. Els romans utilitzaven en les seves obres pedres i marbres variadíssims, segons la riquesa del subsòl de cada país dominat. Les pedreres o «lapicidinae» eren obertes o subterrànies, segons el cas, i per a treure'n els blocs s'hi feien solcs o ranures de 0'35 a 0'45 centímetres de profunditat i de 0'25 d'amplària, i en el fons s'entallaven entre punt i punt petites cavitats per a posar-hi cunyes de fusta que, disposades en línia i dilatades per la humitat, actuaven simultàniament i feien saltar la pedra en el sentit que desitjaven els pedraires. Els romans empraven «lateres» o rajola i «testae» o maó, els quals prenien el nom de les seves dimensions, segons la mida en peus, és a dir, bipedals, sesquipedals, etc. La col·loca-

ció dels maons obeïa també a diferents tècniques, «opus incertum», «opus reticularum», «opus mixtum»... i els instruments que permetien situar els blocs en el seu indret eren, principalment, les palanques o «ferreus vectis», les politges o «orbiculi», les càbries o «suculae» i la civera o baiard, que en llatí es deia «phalangae». Feina més o menys especialitzada era la del «lapidarius», picapedrer, que amb el mall («malleu») i l'escarpra («scalprum») donaven forma al bloc de pedra o a la peça de marbre.