Serrat amb el públic dempeus. Fotos: M.À. CANYELLES.

TW
0

«Serrat és l'evangelista no apòcrif de la nostra societat». Amb aquestes paraules, que suscitaren inquietud en l'homenatjat i un somriure còmplice del públic, descrivia el rector Avel·lí Blasco la persona que rebia ahir el premi Juníper Serra 2006, atorgat per la Fundació Càtedra Iberoamericana de la Universitat de les Illes Balears.

Tot i ser dissabte a migdia, la sala d'actes de l'edifici de Sa Riera es va omplir de persones que volien ser presents en un acte ben emotiu i emocionant: el lliurament a Joan Manuel Serrat d'aquest guardó, amb el qual es pretén distingir persones o institucions que han sortit «del nostre país per arribar al continent americà», afirmava Blasco. Un rector que ahir volgué estar a l'altura de l'homenatjat i pronuncià un discurs amb el qual el públic se sentí del tot identificat, parlant de l'activitat professionat i de la projecció social que ha conferit a la seva vida el nen home del Poble Sec. «Un cantant que sap que, per tal d'arribar a la gent, ha de ser més que un cantant», assegurà Blasco.

Hi assistiren molts dels membres de la comunitat educativa de les Illes, representants de les institucions com ara la consellera d'Immigració, Encarnación Pastor; la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar; la batlessa de Palma, Catalina Cirer; els regidors Rogelio Araújo i Begoña Moragues... i també amics i fans d'aquells que, quan el conjunt musical de Miquel Brunet arrancà amb les Paraules d'amor, no es pogueren estar de cantar-les, aportant així el seu gra d'arena a l'homenatge. El punt àlgid arribà quan el rector lliurà a Serrat la distinció, amb tot el públic dret i aplaudint una bona estona.

L'homenatjat respongué a les expectatives dels presents, assegurant que se sentia molt satisfet i orgullós de rebre el guardó perquè «és d'aquí, de les Illes, d'una terra que estim i amb la qual m'identific profundament; però també és per a l'altra banda de l'Atlàntic, un lloc on he estimat, he patit, he somiat, hi he deixat morts i on també tenc un futur... en definitiva, jo sempre dic que som un ciutadà llatinoamericà de Barcelona», afirmà.

El cantant mostrà gests de complicitat amb un públic del tot fidel, afegint que «no em meresc el premi, perquè segur que n'hi ha d'altres que se'l mereixen més, però no hi pens renunciar». Es referí al seu ofici afirmant que «cant per espantar els dimonis». A més, no es donà importància quan parlà de la seva lluita per la implantació dels valors democràtics, ni tampoc pel fet d'haver musicat textos d'alguns dels poetes més importants en llengua catalana i castellana: «No he estat jo, sinó que la música ja hi era, en aquests poemes». També destacà la feina realitzada a Amèrica pels professors i pels mestres que hagueren d'emigrar d'Espanya durant els anys 30 i 40: «Ells són els qui sembraren la inquietud i la curiositat pel fet català», manifestà. «No sé què més us he de dir!», comentà, i provocà gairebé el deliri dels presents, molts dels quals l'anaren a saludar personalment, com Antoni Socies, un antic company de carrera.