Miquel Ferrà i Martorell04/06/06 0:00
TW
0

A primers de juny, Beatriu, Beatrice Portinari, cau greument malalta. Casada, cinc anys abans, amb el banquer Simone di Bardi, un home que pertany a una de les famílies amb més cabdals de la península italiana, aquesta bellíssima dama fou en aquells breus anys de matrimoni molt dissortada. Però segons Dant, Dante Alighieri, era la dona més bella del món, que el poeta estimava platònicament, amb una devoció gairebé desmesurada. Beatriu, de caràcter trist, avui en dia li diríem potser "malalta depressiva", havia caigut amb la desgana de viure el desembre de l'any anterior, quan morí Folco Portinari, son pare. Beatriu, moria lentament, i només trigaria quatre o cinc dies en expirar, una mala nova que desesperaria Dant. I aquest, per tal d'immortalitzar-la, la faria aparèixer com a personatge femení principal en les seves obres, la «Vita Nuova» i la «Divina Comèdia».

Tanmateix, cinc anys després, Dant es casava amb Gemma Donati i d'aquella unió li naixerien quatre fills: Jacobo, Pietro, Giovanni i Beatrice. Abans d'aquestes noces, principalment en el decurs de l'any 1293, el poeta, potser amargat pel trist final de Beatriu, fallida als vint-i-quatre anys, decidí oblidar i divertir-se.

Com diu un dels seus biògrafs: "es va entregar a llicenciosa i turbulenta conducta en companyia d'amics de dubtosa reputació", entre els quals, Forese Donati, i, principalment, Cecco Angioleri, el poeta dels prostíbuls.

Però mai no es va poder desfer del lligam recordatori de Beatriu.

Tenia plaça assegurada en el seu pensament.
"Quan hagueren passat els dies, en complir-se els nou anys de l'aparició de la gentilíssima dama, el darrer dia, s'esdevení de veure-la novament, admirable, de blanquíssim color vestida, enmig d'altres dues nobles dames, de més edat; i segons passava per un carrer girà els ulls vers l'indret on jo, tot tremolós, estava, i amb inefable cortesia, que avui ja es veu recompensada en el Cel, em saludà tan graciosament que em semblà veure-hi tots els aspectes de la benaventurança. L'hora que vaig rebre la seva salutació era justament la nona d'aquell dia, i com era la primera vegada que les seves paraules es dirigien a la meva oïda, m'agafà tan suau delit, que com embriac em vaig decantar de la gent i, corrent a la solitud de la meva cambra, em vaig posar a pensar en l'estimadíssima. I pensant en ella, em sobrevingué un dolç somni, visió meravellosa: em semblava veure dins la meva alcova un nigul color de foc, dintre del qual hi podia distingir la figura d'un home que feia por i que, semblant molt content, deia, amb les seves paraules, moltes coses que, llevat d'alguna, jo no entenia, i entre d'elles: «Ego dominus tuus». Tenia, entre els seus braços, una persona adormida, nua, només mig coberta per un drap vermell. En mirar-la amb atenció vaig conèixer que era la dama que el dia abans s'havia dignat saludar-me..."

Una dama que mai no seria físicament seva.