La mort de «Plácido» (1844)

Havia nom Gabriel de la Concepción Valdés i era més conegut com «Plácido». Havia desitjat dues coses, esser un bon poeta i ajudar a aconseguir la independència del seu país, Cuba. Havia nascut a la vila de Matanzas el 1809 i sembla que compongué el seu poema premonitori la primavera abans de sa mort. Mestís, i per tant considerat pels colonitzadors raça servil, expòsit per a més «inri» i immens en la pobresa total, es va saber valer del seu enginy. D'aquesta manera, superà l'educació infantil molt descurada i, gràcies a la seva vocació poètica, pogué assimilar la lliçó dels grans mestres de la literatura guardats en els prestatges de les biblioteques. Hagué de viure, per a guanyar-se el pa, de la fabricació de pintes, i mentrestant publicava a la premsa els seus versos, que els entesos qualificaren d'estar concebuts per una inspiració «robusta y lozana». Però li plogueren els enemics. Els poetes en solen tenir molts, d'enemics. Com tots aquells que es dediquen en cos i ànima al desenvolupament d'un art i hi demostren la seva mestria. La cosa era ignorar-lo i esperar el moment oportú per a fer-li la traveta. Aquest moment arribà quan el suposaren relacionat en una conjura que estava a punt d'esclatar. Plácido fou empresonat i, encara que no pogueren provar res de res pel que fa a la seva participació, el condemnaren a mort. El Govern espanyol ho tenia clar. Es tractava d'escalivar els rebels, encara que fos sobre la pell d'un innocent. El nostre Weyler en sabia molt, d'això. L'afusellaren sense remei. No havien de menester revolucionaris ni poetes. I un negre més o menys no feia el compte. Plácido havia compost aquell poema dedicat a la seva pròpia mort, s'ho sabia de memòria i diuen, és tradició, que quan anava vers el lloc on havia d'esser executat, convertia els seus versos en darrera pregària, amb veu alta, tot fent avergonyir els seus guardians...