El retorn de la bateria de muntanya (1922)

«A primera hora del capvespre els carrers que condueixen al port eren autèntics rius humans que desembocaven en grups compactes sobre el moll que desitjaven rebre els expedicionaris. El sol, que queia abrusador en aquelles hores no era cap entrebanc per tal que tant La Riba com l'ampla esplanada portuària es trobassin plenes de milers de persones. En el moll se situà en formació la força d'artilleria amb bandera i banda de trompetes, tota sota el comandament del comandant Bartomeu Feliu. També hi havia en aquell indret la banda i música del regiment d'infanteria de Palma...».

Però un editorial entorn del mateix esdeveniment no era tan amable i com quasi sempre que es diu una veritat «col·lectiva», raonava sobre les conseqüències d'un mal govern:

«N'hem tingut prou amb tretze anys de la nostra estada a Àfrica per a proclamar la nostra ineptitud i decadència. I és que hem pensat dominar unes càbiles pel ferro i pel foc, essent així que nosaltres no hem sabut organitzar-nos encara en nació forta i vigorosa. Hem tudat la sang i l'or a Àfrica d'una manera irracional, com tocats de l'ala, robant a la nostra reconstrucció interior les poques disponibilitats nacionals. Sempre s'alçaran contra Marroc, en clam de revenja, les grans regions que a Espanya estan condemnades a l'esterilitat per manca de canals de reguiu o de protecció a l'agricultura. Protesten contra la gran despesa feta a Àfrica aquests dèficits colossals amb els quals són tancats els nostres pressuposts. Hi ha aquí províncies senceres que la nostra zona d'Àfrica que tenen un coeficient de producció que de tan minvat espanta. Hi ha regions que no tenen camins i ni carreteres, i estan incomunicades amb la resta d'Espanya. Hi ha terres estèrils gegantines que són una condemna per als seus propietaris. Hi ha milers d'espanyols que emigren cada any perquè la terra es mostra ingrata. Hi ha grans problemes espirituals i materials, que mai no troben solució perquè els governs els miren de cua d'ull i tenen por de posar-hi les mans...».

Vessava, sens dubte, raó el periodista. Però el poble havia recobrat els seus fills i desitjava no haver-los de tornar a enviar a la guerra. En el Teatre Victòria, que hem conegut en el carrer de Fàbrica durant molts anys, hi havia aquells dies una funció de cinema. En primer lloc la pel·lícula «El beso de la muerte». Després un documental: «Maniobras en Puigpuñent por el batallón expedicionario, salida para Cartagena y llegada a Palma».