Medea i el teatre (431)

Miquel Ferrà i Martorell25/05/06 0:00

Existeix una teoria, per ara poc demostrable, que el teatre romà de Palma es devia trobar a la zona, a la vora del llit de l'antiga Riera, entre el popular Bar Bosch i la cantonada del Cap del Moro. De fet, a causa d'un conseqüent i ben assumit llegat grec, no hi devia haver ciutat romana, per petita que fos, que no tingués un escenari en forma de mitja lluna i unes grades com a seients excavades en la roca-marès. Encara que la comèdia, entre d'altres divertiments, no només teatrals, sinó també esportius i lúdics, fos el gènere preferit dels llatins, la «tragèdia» clàssica, per la seva obligada qualitat i transcendència, sobrevivia, altament respectada. I el clàssic hel·lènic més conegut havia de ser, sens dubte, Eurípides, autor d'una Medea que reflecteix magistralment l'ànima femenina. Potser aquest autor és també el més biografiat, puix que ens en parlen en els temps alexandrins Filocor i Sàtir; a l'època romana, els erudits Auli Geli i Varró; i en el segle III abans de Crist, el marbre de Paros ens n'aporta igualment algunes dades. Tot això es completa amb codis medievals que també contenen informació sobre el gran tràgic, la vida del qual va del 480 al 406 abans de Crist. Medea era estrenada per primer cop el 431, quan Eurípides ja era l'autor preferit de tots els públics.

Fill de família noble, segons testimoni de Filocor, va intervenir durant la seva jovenesa en la lluita i pel pugilat (l'esport que passats als anys més agradaria als romans de Mallorca), que va haver de compaginar amb els estudis a les acadèmies d'Atenes.

Fou deixeble d'Anaxàgores i Sòcrates, del físic Arquelau i del sofista Pròdic. Desprès li entrà la dèria d'escriure drames. A més de la famosa Medea, altres tragèdies com Les Bacants o Ifigènia a Aulida han estat molt celebrades. I segons la llegenda, la seva pròpia mort no pogué esser més «tràgica». En el decurs d'una cacera reial, els cans, per alguna raó ignota, accidentalment, l'atacaren i feren trossos del seu cos. En conèixer-se la fatal notícia, els teatres d'Atenes s'ompliren de dol i els homenatges al venerable mestre es multiplicaren. I és que els grecs havien après a respectar no només la saviesa, sinó també la vellesa, que carregada d'experiència, és també font de consells. D'això ens conta una altra llegenda que «això era un dia que es celebrava en el teatre d'Atenes una funció a la qual havien estat convidats els ambaixadors d'Esparta; i quan el recinte ja era ple, s'hi presentà un jai venerable que, quan va veure ocupats tots els seients, cercava inútilment i quelcom avergonyit, on asseure's. Els joves d'Atenes tingueren el mal gust de riure-se'n i fer-li llarga burleta. Aleshores, els ambaixadors d'Esparta, que ocupaven un lloc d'honor, s'apressaren a oferir-li un lloc preferent, enmig d'ells. Quan el poble va veure aquella acció, va aplaudir sorollosament els espartans. I fou llavors, quan el vellet digué: Els atenesos saben aplaudir les virtuts, mentre que els espartans les saben practicar».

Com podeu veure, els drames i les comèdies exemplificals no tenien només lloc a l'escenari, sinó també entre el públic.