Marc Aureli, l'emperador-llibre (177)

Els bàrbars, en aquells dies, ja havien entrat en territori imperial, tot travessant el Danubi. La primavera del 177, Marc Aureli, que no volia ser emperador sinó filòsof, vocació per a la qual mancava de temps, decidí descarregar bona part de les seves obligacions oficials sobre el seu fill Còmode. Fou, potser, aleshores, quan, de tant en tant, s'aïllà per tal d'escriure un llibre de pensaments. Els redactà en grec, que continuava essent la llengua universal de cultura, i a través de les seves pàgines podem observar que l'emperador expressava una inequívoca adhesió a l'estoïcisme. La imatge d'aquest emperador filòsof pot esser contemplada a la plaça del Capitoli, de Roma. Es tracta d'una estàtua eqüestre de bronze que en altre temps fou daurada. Erigida a Letrà, en vida del personatge, fou restaurada per Miquel Àngel i traslladada el 1536 al seu indret actual. És precís assenyalar que aquesta estàtua fou el prototipus de totes les estàtues eqüestres del Renaixement. Considerat «el més noble dels emperadors pagans», s'han celebrat i estudiat moltes de les seves sentències: «Pel que fa a l'home censurable has de pensar que així, la teva ment com la seva vénen dels déus i que varen esser creats per ajudar-nos mútuament, com s'ajuden els dos rengles de dents de la nostra boca. Tot home és necessari a l'Univers. Ets home i nasqueres romà; per tant has d'obrar com correspon a tal dignitat. Això només s'aconsegueix pensant que cada una de les nostres accions podria esser la darrera. Recorda, també, que hi ha persones que, malgrat esser molt actives, no fan res de profit. Inútilment es cansen i esgoten les seves forces, sense aspirar a cap fi determinat, sense obeir a cap pla d'acció. Per això, has d'obrar sempre pensant que et pots morir quan menys ho esperis, però no per això has de tenir por a la mort. Si hi ha déus o Providència, seràs salvat.

I si no n'hi ha, pensa que un univers sense déus no és digne que l'home hi visqui. La mort i la dissort no corresponen a l'home en si mateix. Vida i mort, honors i humiliacions, plaers i penes riquesa i misèria, no fan diferència entre homes bons i homes dolents i no són, per la seva natura, ni bons i dolents. Tota la nostra vida no és més que un punt, un moment dins l'eternitat, i el nostre cos corre sempre perill de caure vençut. No compteu la vostra fortuna, que pel que fa a la glòria només és fum. Què podem doncs ambicionar? Esser el més semblant possible al Déu que sentim dintre de nosaltres...».