Josep Maria Llauradó: «...no hi ha contraatac»

-Senyor Llauradó, què són aquests Escrits inofensius?

-Són articles redactats des del combat i la crítica de la realitat però que finalment resulten inofensius. Un pot escriure el que vol perquè tanmateix no hi ha contraatac, ni resposta ni reacció. En aquest sentit el periodisme d'opinió ha mort. Només es reacciona, i no sempre, davant el que és considerat delicte. Però cal continuar fent articles reactius o escrits de resposta, talment ho fa Fernando Savater. Per altra banda, el sentit de la reacció és condicionat per les circumstàncies. Els articles de Felipe González a El País, per exemple, ja no provoquen cap manifestació i per tant ell ja no és referència.

-Quines virtuts hi trobau, doncs, en un llibre com aquest?

-Des de la modèstia i la insatisfacció, hi ha el consol de la revolució possible; tot i que ja no parlam de revolucions com la del Palau d'Hivern. És una manera d'entendre el món; el món en forma d'articles, segons Josep Pla.

-D'aquesta manera arribàreu al món del periodisme, essent filòsof i psicòleg de formació...

-El periodisme és la sortida natural de la filosofia. Ara com ara, la filosofia es fa als diaris. L'alta filosofia, l'acadèmica, és molt conservadora, minoritària com totes les especialitats, i fins i tot poc comunicativa.

-De la lectura dels vostres articles es desprèn un cert to pessimista. És real?

-He de confessar que hi ha un poc de conya; és el pessimisme del supervivent. Si no ets pessimista, ets ingenu i estàs acabat; val la pena tocar de peus a terra. Per altra banda, cal vacunar-se del pessimisme esnob, que d'aquest n'hi ha molt.

-Com es conjuga el paper d'assagista i el paper d'escriptor?

-Hi ha escriptors molt competents i d'altres del tot circumstancials. En aquest cas tot depèn del cercle d'actuació. Anthony Giddens, especialitzat en sociologia econòmica i política, va començar a ser reconegut a partir del seu nomenament com a conseller del primer ministre britànic Tony Blair. És qui afirmà que els governs occidentals només tenen tres àmbits amb possibilitats reals d'actuació: educació, urbanisme i política de llibertats.

-Parlau sovint de la llengua i la política. Per què vos interessen especialment?

-La llengua ha de lligar-se a la cultura i la política ho és tot. Són, en bona mesura, l'escenari on es representa de manera més fidedigna la nostra societat. Són els principals temes que ens defineixen. Són els obligats i els més oportuns.

-Deu ser per això que a través dels articles es pot fer una anàlisi sociològica...

-Un gènere constant dins totes les cultures és el d'explicar als altres com és la pròpia tribu. És el tema de l'autoafirmació. Davant les agressions contra el paisatge, l'arraconament de la llengua... sembla que vivim els darrers dies de Pompeia.

-Parlem de l'assaig Democràcia digital. No és una contradicció plantejar la democràcia digital quan no tothom està al dia d'aquesta tecnologia?

-La digitalització de la democràcia només s'ha experimentat aïlladament. Es tracta de la universalització dels drets i a l'Estat no li interessa aquest camí. La pràctica de la democràcia és, a hores d'ara, un anacronisme. En el segle XXI el seu funcionament és el mateix que en el segle XVIII. Si en la ciència s'hagués fet el mateix no hauríem sortit de la prehistòria.

-Féreu una biografia de Nadal Batle. Ha deixat de ser una figura incòmoda?

-Sí, perquè s'ha oblidat totalment. Era un personatge de referència perquè era ple de respostes imprevistes. En plena dictadura franquista i en el moment de la transició fou un científic d'ambició dins un panorama d'absoluta misèria mental. Passats gairebé deu anys de la seva mort resta tot per fer en la tasca de la seva dignificació.

-Vàreu participar en el llibre col·lectiu Països Catalans, en plural. Sembla que ha tingut una difusió irregular, és una qüestió de la viabilitat del terme?

-És un volum per a minories. Jo mateix puc dir que no m'agrada el terme; Catalunya i prou. Més aviat és una qüestió de tenir-ho clar.

-Heu esdevingut articulista sobre la televisió. Quina és la vostra intenció?

-No pretenc canviar la televisió, però també és cert que aquest espai al diari no és banal. La gent concep el món per allò que veu en televisió. El periodisme té l'obligació de ser crític; sobretot amb la televisió pública mentre n'hi hagi.

-És possible que algun dia vos dediqueu a la literatura de creació?

-Ho he intentat amb la novel·la però n'hi ha massa de bones per publicar-ne més de dolentes. Continuaré essent lector.