Miquel Ferrà i Martorell19/05/06 0:00
TW
0

Són enllestits i inaugurats els jardins de l'Hort del Rei. Potser un dels racons d'aquest indret històric més interessants sia el safareig que mostra les seves aigües reposades als peus de les muralles que sostenen la mola del Castell de l'Almudaina i a l'ombra del gran arc musulmà que antigament donava entrada a unes drassanes reials. Aquest receptacle gran, de forma més o menys rectangular, dins el recinte fortificat, i que sembla estar sota la vigilància d'un foner de bronze, ha estat, des de llavors, habitatge de rabassuts anàtids, que naveguen d'una vorera a l'altre amb l'hèlix de les seves potes curtes i palmejades. I això, en aquest escenari tan evocador, dins el breu espai que degué esser un dia el petit port de la Palma romana, té el seu simbolisme. No sabem si els ànecs romans de la llegenda eren de bec vermell o de cullerot, de cap blanc o roig, de coll vert o negre, de plomall grisenc o nevat, d'ulls grocs o obscurs... Domèstics, àgils, astuts, protegits pels déus... «Roma es trobava assetjada per la gent del nord, els gals. Hi hagué aferrissades lluites, fora i dintre de la ciutat, i les legions resultaven vençudes un i altre cop. Els gals, braus i ferotges, trencaven els rengles romans i s'apoderaven de cases i carrers...

Els romans es veren, aleshores, obligats a cercar refugi en el darrer baluard. Aquest era el Capitoli. Qui seria capaç d'escalar el mur de roques i la fortificació d'obra? Des d'allà, els supervivents, podien veure com tota la capital era una flamarada. Després, un nou enemic es va aliar als gals: la fam. Més d'un cop, els assetjats, contemplarien, amb cobdícia, els ànecs sagrats que vivien en el temple de Junus, i no trigaria a sembrar-se dins les seves ments desesperades, la criminal idea de devorar-los. Però essent per a ells, aquestes aus, quelcom diví, no volgueren cometre tal sacrilegi. I s'esdevení una nit que un jove romà molt intrèpid, anomenat Manli, trobant-se adormit al costat de la seva espasa, vora el temple de Junus, va veure interromput el seu somni, per altra banda nerviós o agitat, per un rar soroll que el despertà espantat. Es posà dempeus i tragué l'espasa de la seva beina. Tanmateix descobrí, al cap d'un instant, que la causa de la seva alarma havien estat els crits dels ànecs sagrats. Que els hauria pogut sobresaltar d'aquella manera? La remor anà creixent, i els ànecs, víctimes de terrible pànic, interrompien un i altre cop, amb el seu clam, el silenci de la nit. Manli s'apropà, aleshores, a la muralla i posant la mirada vers el fons del precipici es trobà fit a fit amb un gal. El cap d'aquells germànics havia guiat la seva host en un atac nocturn, i ell mateix, ja saltava el mur, quan Manli, fent força contra ell, l'estimbà. La nocturna queixa de les aus sagrades ja era un autèntic escàndol i tots els defensors, desxondits per aquella alarma, vàren córrer al combat. No és precís afegir que amb aquell entusiasme, la guarnició obtingué una sonada victòria. I els crits dels vencedors es mesclaven amb el «clangor», com diríem en llatí, de les aus.