Tenien per funció divertir el poble a costa de la pròpia vida. Quan no vessaven la sang del seu cos, feien brollar la del seu contrari. La mort planejava sempre per damunt dels seus caps. Eren esclaus. Gladiadors i lluitadors que no podien tenir pietat. Un d'aquests homes, campió de «pancration» havia nom Corneli Attic i morí sobre el taulat del teatre de Pollentia. El pancration, mena de boxa i lluita lliure era un esport que gaudia de molta afecció entre els romans mallorquins.
Aquest Corneli devia ser grec d'origen, és a dir, nascut a l'Àtica, la península on es troba la ciutat d'Atenes, com el seu cognom indica. De la mateixa manera que Spartacus, el cap dels esclaus sublevats contra Roma la primavera del 73 abans de Crist, devia ser nadiu d'Esparta. Pel que fa a Corneli Attic i de com arriscaven la vida els pancracistes n'hi ha prou de dir que protegien els seus punys amb una mena de cistell de combat, semblant al guantellet medieval, amb punxetes de plom i correjam de cuiro. Un cop amb allò a determinat indret del cap era mortal de necessitat. Un autor nord-americà, Elias Kellogg, posà en llavis d'aquell Spartacus la següent arenga:
«Avui he mort un home sobre la sorra, i en destapar el seu rostre, cobert per un elm, he vist que era el meu amic i això m'ha espantat. Havent-me reconegut, ell ha mostrat un feble somriure, ha vomitat un glop de sang i, llavors, ha expirat... el mateix amable somriure en els seus llavis, la dels dies venturosos de la meva infantesa, quan ell i jo escalàvem junts els escarpats penyals per collir els primers raïms madurs i portar-los a casa en infantil triomf. Li vaig dir al pretor que aquell home mort havia estat per a mi un amic generós i servicial, i li vaig pregar que em permetés emportar el seu cos per tal de cremar-lo sobre una pira funerària i plorar sobre les seves cendres. Agenollat, enmig de la pols i la sang de la sorra, li vaig demanar aquesta miserable gràcia, mentre tots els que estaven allà reunits, donzelles i matrones i les sagrades verges que ells anomenen Vestals, i la plebs, deixaven anar crits de burla, jutjant, veritablement, que era un rar divertiment veure com el més ferotge gladiador de Roma es posava pàl·lid i tremolava a la vista d'aquell tros d'argila sagnant.
I el pretor, fent-me fora, com si jo fos un malalt de lepra, em digué greument: Que es podresqui aquesta carronya! Només els romans són nobles! Ja ho veis, gladiadors, companys: tots vosaltres i jo mateix hem de morir com a cans. Oh! Roma! Roma! Quina tendra dida has estat per a mi! Sí, tu vares ser qui donà a aquest pobre i tímid pastor, que només havia sentit fins aleshores un so més aspre que el de les notes de la seva flauta, músculs de ferro i cor de pedra: tu, que li has ensenyat a clavar l'espasa per entre les malles de la cota i les cadenes de bronze i encalentir-la en el moll dels ossos de l'enemicó, tu, que li has ensenyat a fixar la seva vista en els ulls lluents del furiós lleó númida, com ho pot fer un al·lot en els d'una somrient donzella...»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.