El teatre de Pollentia (1950)

Aleshores, la Direcció General de Belles Arts, del Govern espanyol, nomenà cap de les tasques el catedràtic de la Universitat i director del Museu Arqueològic de Barcelona, doctor Martín Almagro Basch, i aquelles començaren el 20 de setembre del mateix any i acabaren el 15 de novembre. Situat a un quilòmetre d'Alcúdia, a mig camí entre la ciutat i el seu port, prop de la carretera, restà abandonat per espai de moltes centúries malgrat poder-se apreciar clarament la seva «cavea», sobre la vessant rocosa d'un pujol de marès que baixa suaument cara a la mar. Orientat vers el sud, entre hortes i marjals, amb la badia com a teló de fons, responia a les exigències clàssiques d'elecció d'indret. Què vol dir això?

Significa que des de l'època hel·lènica era costum cercar llocs panoràmics, naturals, com a fons de l'escenari, detall que feia més atractiu l'espectacle. Els arquitectes Demòcrates i Anaxàgores projectaren els plànols d'aquest tipus d'instal·lació i els compositors de tragèdies, comèdies i sàtires, hi digueren també la seva. Esquil, per exemple, recomanà que l'anomenada «orchestra» tingués un diàmetre de vint-i-quatre passes, que els seients, excavats en la roca, i per tal d'evitar la pètria fredor, anirien folrats de fusta. Naturalment les proporcions primitives serien més o menys modificades i hi hauria teatres grans i petits, segons la població i la seva importància demogràfica. Sembla que les funcions no tenien lloc el capvespre o el vespre sinó el matí, poques hores després de l'alba, segons ús de l'antiga Grècia. Diu l'historiador Pere Xamena que «el teatret romà de Pollentia tenia probablement l'escenari de fusta, i no sols s'hi degueren representar drames i comèdies, sinó també alguns dels jocs atlètics que necessitaven menys espai. Es conserva una làpida funerària dedicada a Cornelius Atticus, un pancraciasta, el qual morí de desgràcia en el combat. A l'epitafi consta també la freqüència d'aquest espectacle i la simpatia de què fruïa l'atleta entre el públic».

Per altra banda, un altre historiador, Lluís R. Amorós, afirma que «no és sobrer recordar que els romans feren servir els teatres, representacions apart, per celebrar-hi assemblees, per a l'exhibició de jocs atlètics i fins i tot de lluita i boxa. Sobre aquest punt, els ciutadans de Pollentia degueren tenir molta afecció pel Pancratium (mena de lluita lliure) com sembla acreditar-ho la coneguda làpida funerària dedicada al púgil Cornel·li Attic, trobada en unes excavacions realitzades pel senyor Isasi i que es conserva en el museu del Castell de Bellver de Palma. Podem suposar que tals jocs atlètics i de lluita se celebrarien en el nostre teatre, amb més raó quan la ciutat mancaria d'Amfiteatre i Circ».

Les parts que actualment podem observar en el monument són la «cavea» o conjunt de la graderia, els «cunei» o seccions d'aquesta, les «scalaria» o escales que divideixen la graderia en seccions, restes de coves prehistòriques sota la grada, «prima sedes» o primer rengle de seients vorejant l'orquestra, «ingressus» o passadissos laterals d'accés al teatre, escales d'accés al «ingressus», «orchestra», «scaena», pous de l'escena, tombes tardo-romanes i de l'Alta Edat Mitjana, «pulpitum», «proscaenium», «praecinctio» o passadís que separa les tres grades inferiors de la resta de la «cavea» i un altre passadís que separa el primer rengle dels dos següents.