Els Angeli musicanti de Gabriel Janer Manila

-Senyor Janer, què significa per vós Angeli musicanti?

-L'obra és una síntesi de la meva narrativa anterior. La por, la seva definició i natura, és el gran tema de la novel·la. L'acció es recrea en un pla simbòlic, dins la imaginació i sense detallar ni temps ni espai. És una història escrita des del distanciament com a autor, en què es produeix, al llarg del relat, una lenta implicació del lector. El títol va néixer davant la impressió de la pintura de fra Angelico en un viatge a Florència.

-Com s'ha d'entendre el punt d'inflexió que suposa la novel·la?

-Les meves primeres novel·les s'identificaven directament amb un entorn i un context concrets: la Guerra Civil, la postguerra... Els seus protagonistes es rebel·len contra el món que els ha tocat viure, l'opressió i el dictat social. Lluiten per la realitat de les seves inquietuds. Angeli musicanti és una novel·la escrita en cinc anys que, per mi, és molt de temps, invertit en la construcció de l'estil i la trama. Tot i que no és un llibre molt extens, és una obra densa i amb una acurada investigació literària.

-Quines lectures hi ha rere Angeli musicanti?
-En aquell moment, estaven en voga els autors llatinoamericans com García Márquez o Vargas Llosa, que vaig llegir amb molt d'entusiasme. També he de dir que sempre he begut molt de la nostra tradició literària oral, això és, de les històries màgiques i mítiques que contaven al meu poble. Precisament, a la narrativa de García Márquez s'hi troba un gran ressò de la tradició popular oral. La meva infantesa fou plena d'històries dramàtiques, tràgiques, còmiques que constituïren un pòsit vigorós. També és clara la influència de l'esperpento de Valle-Inclán, del disbarat, de l'absurd.

-Tot i que vàreu triomfar definitivament amb la novel·la, els vostres inicis es troben en el món del teatre...

-Als anys de la postguerra, el teatre va ser molt important per mi. La meva mare feia teatre amb un grup d'aficionats i, per això mateix, vaig poder gaudir del teatre de ben a prop, a Algaida mateix. Era l'època de la recordada Companyia Artis. Fou quasi natural que el teatre exercís sobre mi una atracció forta.

-L'abisme fou la primera novel·la i premi Ciutat de Palma. En quina mesura va ser un premi rellevant per a la vostra carrera?

-Aquest primer premi em va arribar quan jo tenia 27 anys d'edat. El cert és que la crítica m'havia apallissat amb el teatre. Tanmateix L'abisme és una novel·la que vaig escriure de manera fragmentària, sense cap ni peus. És més aviat un esquema de novel·la. L'epíleg és un afegit a corre-cuita i resulta redundant. Però el jurat el va lloar i, en conjunt, el llibre va gaudir d'una bona acollida. Tot plegat em va empènyer a continuar.

-I què em podríeu dir de la literatura d'aquell moment, els anys 70?

-Els de la meva generació no vam poder llegir el que s'havia de llegir en el moment oportú. Els escriptors de la meva lleva ho vàrem haver d'aprendre tot i de pressa. Havíem d'esquivar la censura. Veníem d'un silenci, diu una cançó de Raimon. Les actuals fornades tenen més facilitat d'accés a la literatura i més oportunitats per formar-se, si les saben aprofitar.

-Essent un autor ben regular quant a publicacions, com heu evolucionat com a escriptor?

-Després d'aquella primera provatura va venir El silenci. Era una novel·la agressiva i renovadora i tingué una acollida excepcional. Han plogut panteres va ser la primera que vaig publicar a Barcelona. Però cada novel·la ha significat i significa recórrer nous camins d'experimentació i aprenentatge: amb l'expressivitat de l'idioma, amb la composició dels personatges, amb la invenció dels paisatges, amb els temps narratius. No hi ha literatura si no hi ha recerca. Escriure és un risc i alhora una aventura.

-La dama de les boires i George. El perfum dels cedres, per exemple, es deturen en èpoques i personatges històrics. Quins atractius tenen aquests aspectes?

-Cap ni un. No tenc cap pretensió històrica, ni tan sols de fer novel·la històrica. Només em calen per poder parlar de mi, del meu món, per fer el meu propi discurs. A George és el cadàver de la senyora del castell de Nohant qui escriu per aclarir els temes que deixà pendents en vida. Èxtasi és una història de desamor i d'oblit. Però també és un relat de subtilitats, d'emocions, de paisatges mediterranis. El mar hi és omnipresent, com la sal de Formentera. Les tensions que s'hi recreen són extretes de la mateixa vida i són dures com els còdols de les platges.