Esclatava a Madrid el famós «motín de Esquilache» a causa d'un ban per prohibir capes i capells a la via pública que ocultaven les identitats dels delinqüents. Sembla que el poble ja n'estava fart, del tal Squilace, ja que amb la fam que hi havia, el ministre de llinatge italià i la seva família mostraven a la Cort un luxe de reis. Amb l'acurada visió d'una autèntica crònica periodística del segle XVIII, el comte Fernán-Núñez ho contava així:
«Certament, aquella tarda de març, que aquell any era diumenge del Ram, dos homes amb la cara tapada per la seva capa, es feren insultar i insultaren. Això era a la placeta d'Antón Martín. Es defensaren i fou allò el senyal de reunir-se la gent i començar el motí. Una multitud de poble s'apropà a Palau i a la casa del Marquès de Squilace, tot cridant: Visca el Rei! Mort a Squilace! Aquest dissortat ministre havia anat aquell dia a dinar a San Fernando amb alguns amics, i no havent tingut avís del que s'esdevenia, hagués retornat tot dret a casa seva per acabar essent víctima de tot aquell poble que clamava contra ell.
El Marquès es dirigí a Palau, i la Marquesa a casa del ministre d'Holanda, Monsieur Doublet, el seu amic, que havia anat al camp amb ells, i no hi hagué particular remor aquella nit, doncs encara que volgueren anar a cremar la casa del Marquès, un home de bon seny tingué la fortuna de poder-los aturar, dient a tota aquella gentada que la tal casa no era la d'aquell que cercaven sinó la del Comte de Murillo. El dia següent continuaren els aldarulls, i la Marquesa, tingué tanta frescor i presència d'esperit, que, travessant per enmig dels revoltats, entrà desfressada a casa seva, hi assistí a dues misses, recollí els seus diamants i se'n va anar tan tranquil·la...».
Heus aquí els petits detalls que fan més mengívola una bona crònica.
El lector, tot i que coneix la notícia, és il·lustrat amb allò que la història no enregistrarà i que tanmateix posseeix una força d'expressió humana no transcendent però important.
«Continuaven els crits contra el Marquès i augmentava el nombre de revoltosos contra Palau, les quals primeres portes volien força r i tothom era obligat a desarmar els seus capells de tres becs i posar-los d'ala rodona, de manera que jo he vist travessar així, la plaça de Palau, al Nunci Palavicini.
Els guàrdies de Corps i els guàrdies d'infanteria espanyola i valona estaven formades a l'arc del Palau i a les altres portes exteriors per tal d'aturar el poble, i hagueren de fer foc, més per servir d'espant que per a fer mal, però el que feren enardí encara més la població, sobretot contra la guàrdia valona, que era mirada amb ràbia des d'un fet dissortat de les festes del casament del Príncep.
Fou inútil que el Duc d'Arcos, capità de caserna, i altres, procurassin calmar tota aquella gent, puix que la fúria augmentava, i sobretot contra els valons, i finalment, quan devien esser les cinc del cap vespre, es va veure el Rei obligat a sortir al balcó gran de la façana central de Palau i permetre que entrassin alguns dels caps de la rebel·lió a la plaça per parlar-li i demanar el que desitjaven...».
Curiós document.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.