Era enllestida la publicació de la novel·la, la més curiosa de la seva producció, San Manuel Bueno, Mártir, de Miguel de Unamuno (1864-1936), el qual venia a dir en el pròleg que «Don Gregorio Marañón aseguró que esta novelita ha de ser una de mis obras más leídas y gustadas en adelante como una de las más características de mi producción toda novelesca. Y quien dice novelesca, agrego yo, dice filosófica y teológica. Y así como él pienso yo, que tengo la conciencia de haber puesto en ella todo mi sentimiento trágico de la vida cotidiana».
I així és realment. Aquest Sant Bueno té un caràcter realista que el converteix en una d'aquestes criatures literàries que les generacions conserven en la memòria com si hagués existit en carn i os. I no és menys suggeridor l'escenografia que l'envolta, el llac de Sanabria i el seu poble anomenat San Martín de Castañeda, vora les ruïnes d'un convent de Sant Bernat, aspectes ambientals que es completen amb la llegenda d'una ciutat que dorm en el fons de les aigües, Valverde de Lucerna:
«San Martín de Castañeda, mirall de solituds. El llac recull edats d'abans de l'home i resta somniant la santa calma del cel i les altures, fondària on es capfica l'ànima... El campanar submergit de Valverde de Lucerna toca l'angúnia eterna sota el cabdal de l'oblit...».
I el novel·lista va fent, llavors, el retrat del sant Bueno, el sant anònim, el màrtir popular...
«El poble observà que a Don Manuel li mancaven les forces, que es fatigava. La seva veu mateixa, aquella veu que semblava un miracle de sonoritat, adquirí un cert tremolor íntim. Li brollaven les llàgrimes per qualsevol motiu. I sobretot quan parlava al poble de l'altre món, de l'altra vida, i s'havia d'aturar una estona a tancar els ulls... En arribar la darrera Setmana de Passió que amb nosaltres, en el nostre món, en la nostra vila, celebrà Don Manuel, tothom pressentí el final de la tragèdia...».
I Manuel morí com es mor un ocellet, gairebé adormit, en silenci.
«Tot el poble anà de seguida a la casa del sant a recollir-ne relíquies, a repartir-se els seus vestits, a emportar-se tot el que pogués servir de sagrat record.
El meu germà guardà el breviari del màrtir, entre els fulls del qual trobà, dessecat com en un herbari, un clavell aferrat a un paper i en aquest una creu amb una data. Ningú, en el poble, no va voler creure que Don Manuel era mort; tots esperaven veure'l cada dia, i potser el veien passar tot al llarg del llac, o reflectit dins les seves aigües, o tenint per teló de fons les muntanyes.
Tothom continuava sentint la seva veu, i tots anaven a la seva sepultura entorn de la qual va sorgir tot un culte...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.