«Un dia o l'altre acabaré de legionari»

-Quin significat té el legionari en el llibre?
-És una història que discorre entre la mort de Franco i els assassinats dels advocats laboralistes d'Atocha, a Madrid. És l'aventura d'un venedor de droga, un camell, dins el que s'anomenava el «barri xinès» de Palma. La història serveix per contraposar aquest món tèrbol amb l'alta burgesia i amb l'aristocràcia. És un monòleg interior en un sol paràgraf en el qual abunda l'argot del negoci de les drogues i de la prostitució.

-«Benaventurats els ossos...» que descansen els meus, no?
-Aquesta narració transcorre en els anys 50 i també és una narració en primera persona, però amb una veu més externa que l'anterior. El protagonista, un fill de l'aristocràcia que treballa com a guia, és un personatge cínic i femellut que ens presenta el món de la querida, és a dir, la dona que era pagada per fer de companya. Aquesta professió va quedar arraconada per l'alliberament sexual que va venir amb el boom turístic. Sobre aquest relat, Baltasar Porcel en comentà que participava d'una estructura teatral amb una solució final sorprenent.

-D'on prové la història d'«Adulteri a Mosafat»?
-Mosafat és el món mític de la infantesa, en un llogaret del Pla de Mallorca. Vaig conèixer la història de l'adulteri allà, quan era infant, i record que creà un gran rebombori. Guillem Frontera hi trobà una certa relació amb les narracions de Salvador Galmés, que com a sacerdot i a través del confessionari conegué la dolentia del nostre món.

-Creis que aquest llibre, publicat l'any 1988, continua la vocació transgressora de la literatura dels anys 70?
-Si bé en els anys 70 hi va haver un gran esplet de narradors en català, jo vaig estar al marge d'aquesta eufòria, perquè vaig escriure poc aquells anys. Els 80 foren altrament una època efervescent i transgressora. Quan jo ja havia fet els 40 anys, tenia molt poca producció editada i va ser per a mi un incentiu escriure en diferents fronts. En aquest sentit, el legionari va ser un repte que vaig aprofitar per fer una recerca d'argot propi del «barri xinès», que ara té un interès més aviat arqueològic.

-Així, no estau conforme amb l'etiqueta d'escriptor de la generació dels 70?
-Crec que se n'ha abusat. Els moviments literaris en català són pendulars, perquè són fruit d'una cultura inestable. Es batalla contra tot allò anterior, mentre que en les cultures madures la lloança del passat és un símptoma de salut. Es van repetint els temes en multitud de llenguatges: poesia, novel·la, pintura...

-També s'ha dit que en els anys 70 s'inicià la indústria del llibre en català...
-Els meus llibres no s'han venut gaire, ni en els 70, ni en els 80 ni ara. Han estat obres que potser han tingut bones crítiques o que han estat objecte d'estudi. Però els diners que he guanyat provenen dels premis que m'han atorgat i d'ajuts. He fet traduccions i també he guanyat alguna cosa amb la premsa, però no directament del volum de vendes de la literatura. La poesia o el treball d'assaig en català tenen molt poc mercat.

-Què heu après de l'escriptor Llorenç Villalonga, vós que l'heu estudiat a fons?
-Villalonga creà el mite de Bearn, que representa un món elegíac, d'esquema proustià, aquell que diu que no hi ha més paradisos que els perduts. És un autor d'obra vasta i plural, possiblement la més important de la postguerra a Mallorca.

-I dins una obra tan prolífica, on s'entreveu més la seva personalitat?
-Dins la contemporaneïtat dels Països Catalans, l'obra de Villalonga és molt voluminosa: 15 novel·les, una vintena d'obres de teatre, 5 llibres de relats curts i més de 1.500 articles. Però era, al cap i a la fi, un personatge molt mallorquí que va heretar qualitats i defectes. On es pot copsar d'una manera completa el seu tarannà és en els epistolaris. Les cartes representen una literatura íntima, sense censura, que desplega la sinceritat i el vertader personatge.

-Li agradaria «Un dia o l'altre acabaré de legionari», a Villalonga?
-Crec que no: és un text ple de paraules gruixudes i de mots que no entendria, i que tampoc no es molestaria a anar a cercar. Potser mostraria més interès per Adulteri a Mosafat, perquè en el fons Mosafat no és enfora de Bearn. Però, més difícil que entreveure l'opinió de Villalonga, és aconseguir el reconeixement de la teva pròpia generació.