Urbà II i la Quaresma (1001)

Creien, els cristians medievals, que l'any 1000 finiria el món. La por s'apoderà del continent. Des de Sicília i Gibraltar a Escandinàvia el clam dels penitents es deixava sentir amb els més ingenus temors. Els astròlegs donaven suport als supersticiosos i semblava que d'un moment a l'altre, la terra, hagués d'esclatar pels quatre vents. Però va transcórrer l'any mil i sobre el planeta no hi hagué més misèries que les que ja hi havia abans. Feia ja molts anys, des de finals del segle II, que existia la Quaresma, però passats els primers mesos del 1001, el papa Urbà II va estendre el costum d'imposar la cendra, el dejuni i l'abstinència a tots els fidels, i no només als penitents, com s'havia esdevingut fins aleshores. Com ens explica un fulletó de la parròquia de Sant Jaume, la Quaresma té el seu origen quan la Comunitat de Roma i per a preparar la Pasqua observava primer una setmana, i llavors tres setmanes, de dejuni, durant les quals es llegia l'evangeli segons sant Joan. Amb el temps s'establiren quaranta dies, a imitació dels quaranta dies que, segons els evangelis sinòptics (els de sant Mateu, sant Marc i sant Lluc), Jesús passà en el desert dejunant abans de començar la seva vida pública. Els dies començaven a comptar sis setmanes abans de Pasqua i es feia pregària, es practicava l'almoina i es dejunava. La Quaresma, el qual nom deriva del llatí, «quadragèsima», és doncs el temps litúrgic que comença el Dimecres de Cendra. Aquesta cendra, que és imposada als feligresos, una ditada de tal matèria grisenca sobre el front, simbolitza l'Antic Testament, és a dir, la primera part de la Bíblia, interpretada com una època de dol i mort, però que donarà pas al Nou Testament, és a dir, la llum i la vida. Commemoracions aquestes que han arrelat dins la vida quotidiana del nostre poble, ja sia en forma d'usos gastronòmics o mitjançant altres costums. Simbòlics de la Quaresma són, tradicionalment, els cocarrois de bleda o espinacs, les panades de peix i pèsols, les coques de verdura, els plats d'arengada o bacallà... rebosteria i cuina que va obrint el camí a la taula pasqual, amb els seus guisats d'anyell o xot, les seves panades de carn i els dolços multiseculars: crespells i robiols. Però la vida segueix de generació en generació i molts d'aquests costums desapareixen d'un bon sector de la societat.