Hi va haver set reines d'Egipte anomenades Cleopatra, però la més coneguda, la que ha vessat rius de tinta i ha imprès llegües de cel·luloide cinematogràfic és Cleopatra VII (Alexandria, 69 aC) que en aquesta data, l'any 30, posava fi a la seva vida deixant-se mossegar per un escurçó de verí molt actiu, la «Vipera aspis», coneguda, des de llavors, la seva casta, com «àspid de Cleopatra».
Estimada per Cèsar i després per Marc Antoni, regnà sobre la Mediterrània oriental. Tanmateix la derrota d'Actium significà l'acabament del seu poder i amb ella es va perdre la dinastia dels Làgids i la independència de l'Egipte hel·lenístic. Una dona molt hermosa, Cleopatra destacava també per la seva vivor, és a dir, una intel·ligència poc comuna. Així, per exemple, conten que ella i Marc Antoni solien anar a divertir-se a la vora del Nil i allà es dedicaven a pescar en canya. La reina estava ben ensinistrada en aquell art i omplia el seu cistell de peixos, però el seu estimat general tenia la mà més feixuga i no n'agafava cap, de manera que pensà, com a bon militar que era, una estratègia. Aquesta consistí a emprar un capbussador, el qual, disposant del peix de bon tamany que adquirí a un venedor, es submergia d'amagat i enganxava a l'ham del seu senyor la falsa captura. Després d'alguns èxits, Cleopatra, sorpresa, ja no feia burleta del seu amant i va estar a punt d'admetre que el deixeble havia superat de molt la mestra. Per alguna raó, però, sospità que en aquelles accions hi havia truc i que aquest truc estava ocult per les profunditats del riu. La revenja es plantejà en haver descobert la trista feta.
Un altre dia de pesca, Marc Antoni llançà el seu ham a l'aigua i al cap de pocs instants va sentir una forta estirada. Segur de tenir el fidel capbussador en el seu lloc, ell, més tranquil que emocionat, assaboreix la victòria. Aixeca la canya amb força i treu a la vista dels observadors un gran peix, no viu, sinó arranjat per un cuiner i passat per la paella. La reina l'havia fet enganxar a un altre capbussador, més destre a nedar sota les aigües verdenques que l'esclau de Marc Antoni. Les rialles de Cleopatra, al davant de la cara sorpresa del romà il·lustre, no es feren esperar. D'aquest relat en va treure La Fontaine, segles després, els mots d'una útil lliçoneta: «C'est un double plaisir de tromper un trompeur», això és, que experimenta un doble plaer aquell que enganya l'enganyador.
Recordem que els gravats de l'antiga Roma ens mostren com era la figura del «piscator», amb la seva «harundo» o canya de pescar, entre les mans, armada aquesta amb la «linea», el cordell de lli, assegut sobre la «rupes», la roca costanera. Va descalç, amb la cama nua i porta només, per vestimenta, una túnica curta, subjecta a la cintura per un cordó de cuiro. La canya de pescar tenia com a alternativa el «tridens», és a dir, una forca de metall, que podia tenir diferent llargada, amb el qual, un destre pescador de vorera, feia igualment moltes captures.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.