Miquel Ferrà i Martorell02/03/06 0:00
TW
0

És ben sabut que la carretera vella de Palma a Sineu era antigament una calçada romana, una de les poques que pogueren utilitzar els carruatges de l'Edat Mitjana, útil pervivència i llegat d'unes generacions de cultura llatina desaparegudes dins la cendra dels temps inexorables. Emprada pels Reis de Mallorca quan anaven a passar l'estiu al seu palau d'aquella vila, en el cor de l'illa, un edifici que és actualment monestir de les monges concepcionistes. La gran figura de la nostra poesia, Mossèn Llorenç Riber, nat a Campanet l'any 1882, sacerdot i humanista, membre de la «Real Academia Española» de la llengua, tot formant part de la secció catalana d'aquesta, traductor de Virgili i que va morir a la seva vila natal el 1958, escriví una oda epigràfica a una tal Serena i explicava, encapçalant els versos: «Una làpida desenterrada a Sineu, de Mallorca (la llatina «Sinium», de Plini, confederada amb els Romans), ens ha conservat el nom d'aquesta jove romana, morta allà, a la qual sos pares aixecaren el petit monument epitàfic».

La poesia de Riber, acurada, opulenta, brillant, que Llompart fa portador del «llevat racial clàssic», o en altres paraules, classicisme atàvic amb fervor humanista i mediterrani:

«Jove Serena, ornament de Sínium,/ digna d'una oda del gentil Horaci,/ digna d'uns dístics sospirants i rústecs/ d'Albi Tubul·lus:

/ Bell vaticini féu un jorn, el Líric:/-Ço que la terra maternal amaga,/ dia vindrà que ho extraurà la rella/ benefactora.-/ Tu hi ressorgires a la llum novella./ Oh Soterrada dins l'oblit i l'ombra,/ Bella Dormenta, adorable Enigma,/ gràcil Serena./ No et prengué tota Libitina avara;/ bella Romana, ni morires tota;/ car, amb nosaltres, ton bell nom hi resta/ ple de prestigis./ Com advingueres de la Mare Roma / a les desertes solituts marines,/ a les contrades que reté Metel·lus/ el Baleàric?/ Lloïn els altres Mitilene o Rodes;/ Lloïn Esmirna, Colofon o Samos;/ tu preferires, dins l'atzur, les clares/ Illes Gimnèsies./ Són les pupil·les de Neptú, les illes;/ flor de les terres i del cel enveja,/ niu de les Muses, que en sonora dansa / ronden les Hores./ Féu-les hereves de sa lira corba / dins el misteri de llurs coves verges / blanques i cegues-com cantà el poeta-Melesigeni./ Floca allà amb tòria, l'oliver de Pal·las;/ amen les murtes sos torrents fresquívols;/ trèmol empina el pollancre d'Hèrcules/ l'àgil cimera./ Té l'hivern tebi cotonoses boires;/ sang mustulenta ses tardors maduren;/ xiscla i arriba, entre un vol de Zèfirs/ i d'oronetes,/ la primavera germinal i clara;/ nítides llisquen les fontanes joves,/ llisquen i canten, i enamoradissos / s'obren els lliris,/ Tal el temps era en què tu arribares,/ bella Enyorosa, car l'abril va dur-te.

Fores tu rossa com l'Autumne, fores/ blanca com Vesta?/ Fores atesa d'aquell dolç i tendre / mal de Leucónoe, que en l'hivern de Baias,/ prop de la lira del malalt Horaci/ era pensiva? / Doncs, què pensava la donzella grega? Tota enutjada del present i tota/ plena de l'ànsia del pervindre pròxim/ interrogava/ astres i llibres i avenranys i nombres/ on el misteri d'Avenir glatia.../Quan

baixaria des del cel la nova/ orde dels segles?/ Oh dies auris del poder de Roma! Virgiliana serenor sens núvol! Pau en la terra, i en el cel la viva / Sang dels crepuscles.../ Rep ara el càntic del tardà poeta/ bàrbar que innova l'agilíssim ictus/ sobre el cordatge de l'ardent i dolça/ lira de Safo».