Venus i Juli Cèsar (60 a.C)

Seixanta anys abans del naixement de Crist, un general romà, Caius Julius Caesar, era destinat a Hispania i, després, en aquesta terra estant, era nomenat cònsol. Una de les seves tasques fou la de promoure la devoció a la deessa Venus. Aquesta antiga divinitat itàlica de la primavera, protectora dels camps i dels jardins, dels pagesos, els hortolans i els jardiners, conservà a Roma aquest caràcter, fins i tot quan fou identificada amb Afrodita, de manera que la consideraren també la deessa de l'amor i de la bellesa femenina. Esposa de Vulcà i mare d'Enees, que va tenir amb el troià Anquises, estava present a totes les llars. I Juli Cèsar, que se'n considerava descendent, li féu aixecar un grandiós temple a la capital de l'imperi. En foren edificats molts d'altres, arreu de la península llatina i de tots els altres territoris i províncies. Sota l'advocació de Venus Genitrix se la va tenir per origen dels romans i també fou adorada amb els atributs de Venus Ercyna, Venus Felix, Venus Victrix i molts altres. Els mariners i pescadors la veneraren igualment, i això fou perquè havia nascut de la mar. Els escultors i pintors de l'antigor clàssica ens han deixat nombroses imatges de Venus, la majoria universalment conegudes i a l'època renaixentista i barroca aquesta temàtica es revifà amb extraordinàries representacions plàstiques. Autors mallorquins, entre els quals Guillem Mesquida, en el segle XVII, la varen tenir ben present en la seva producció pictòrica. I potser aquí es podria fer també un incís entorn a les excavacions arqueològiques a diferents punts de l'illa i destacar la troballa de «La Venus de Sóller», feta per l'investigador Bartomeu Ensenyat en un paratge d'aquell municipi i que es conserva en el Museu Arqueològic Nacional. Però a més de tot això, ha quedat dins la nostra cultura popular algun vestigi o referència a Venus? La resposta seria afirmativa i per tal de demostrar-ho en tendríem prou de recórrer la nomenclatura de la botànica popular, i així sabem que la «Cuscuta europaea» és aquí coneguda com «Cabells de Venus, per la seva tija filiforme, afil·la, que enriqueix amb flors albo-rosades. Una altra planta anual, «Specularia speculum», de fulles sèssils i o blongues, és anomenada pel poble «Espill de Venus» i una vivaç, la «Umbiculus-veneris», amb un peciol llarg insert en el centre del limbe, és conegut com «Llombrígol de Venus». I com que la imaginació del poble no té limitacions, degué observar en temps immemorial la «Scandix pecten-veneris», que és eriçada, i li va dir «Pinta de Venus». En coneixem, encara, un altre cas, la «Nymphaea alba», de flors blanques, solitàries, que suren sobre les aigües i que ha rebut, entre altres denominacions, la de «Rosa de Venus».