Miquel Ferrà i Martorell27/02/06 0:00
TW
0

La premsa mallorquina parla de l'espantosa batalla de Verdun, una de les més intenses de la Primera Guerra Mundial i que era explicada pels diaris en la llarga etapa d'enfrontaments, des del 21 de febrer i que es perllongaria fins al 8 de març. Deia un periòdic: «Des que fou encetada l'ofensiva alemanya a la regió, les forces del Kaiser pretenien haver fet deu mil presoners. Però la veritable xifra és només la meitat. Tota la premsa destaca la gran importància de les lluites. El Journal de París observa el següent: El dia d'ahir fou de gran importància; les nostres tropes aconseguiren sostenir l'atac enemic. Segons poguérem comprovar que es tracta d'una gegantina ofensiva. Prop de vuit-cents mil alemanys es llançaren contra les nostres línies, i pretenien trencar-les, com en el front rus. El moviment de retreta, ordenat per l'alt comandament francès, es realitzà amb perfecte èxit. Els alemanys s'adonaren d'aquesta operació quan ja estava feta, és a dir, setze hores després».

A un altre punt del periòdic, i sota un mapa explicatiu de la zona dels combats es podia llegir:

«Durant tota la setmana passada els atacs alemanys s'han dirigit contra les ales de l'exèrcit francès de Verdun. A l'oest del Mossa s'alternaren els avanços i retrocessos. En el front nord de la plaça és precís assenyalar l'episodi de Vaux, que apareix com una notícia un tant confusa en els comunicats oficials, però que en definitiva no canvia la situació del front de combat. Així, doncs, la ratlla negra marca, sensiblement, la posició de la línia de foc, segons les notícies rebudes fins dissabte, dia 21 de la batalla. La matança havia pres unes proporcions mai igualades en guerres anteriors. Escrivia un soldat francès:

«El pitjor és aquesta olor on s'hi barregen milers olors. La pólvora, l'aire enrarit pels gasos, la humitat, els cossos en putrefacció sien de persones, sien d'animals, la fusta cremada i el llot, el fang, que tot ho cobreix. És aquest fang fastigós, pastós, pudent, aferradís, que entra per les calces i puja pel baix ventre, que tapa els ulls i dificulta la visió, que impregna la roba i la torna de cartró clivellat, que podreix el calçat o les botes...

És, aquesta, gràcies al llot, la guerra de la podridura. Els homes arriben a ser part d'aquest fangar, com les pedretes. Sí, les pedres que desapareixen engollides per la terra putrefacta i blana. I plou, plou, per fer més i més cruel la diabòlica pasterada. Aleshores, tot, nosaltres, la trinxera, els vius i els morts, la natura difunta i la natura viva, tot sembla que comença a corrompre's acceleradament, a l'hora barrejat, mesclat, la matèria tacada per exèrcits invisibles de bacteris i fongs...».